Mirada indiscreta

Per esperar asseguts

Ferran Savall

Ferran Savall

Cadira però que acostuma a ser cadira d’oficina, de treball, que permet moviments giratoris i una certa flexibilitat per guanyar en comoditat i amb mecanisme perquè la posició de l’usuari sigui millor, més còmode.

Les rodetes són un element molt pràctic amb aquest tipus de cadira ja que et permeten moviments, t’estalvien haver-te d’aixecar moltes vegades i per qüestions que amb un lleuger o no tant lleuger moviment pot resoldre.

Sempre però he imaginat que en determinats moments i espais es fan curses de cadires amb rodetes, segur que en els llargs passadissos d’oficines innombrables o dels palaus ministerials s’ha generat unes habilitats que cal que es provin de manera cíclica amb campionats ad hoc.

I també fan servei casolà quan per algun motiu tenir algú immobilitzat temporalment i llavors la cadira amunt i avall resol moltes situacions no previstes.

En fi que la cadira amb rodes dóna per molt.  

Aquestes cadires diguem-ne d’oficina, de treball, han anat evolucionant amb molta rapidesa tant despresa com els instruments de treball també han evolucionat.

Els darrers models que es poden trobar en catàlegs i en botigues especialitzades són ja com els seients dels pilots d’avió o dels astronautes fins i tot ens ha semblat que alguna a més de suports lumbars i cervicals porta corretges de segureta per si de cas. En fi, tot sigui per guanyar en comoditat i en valor ergonòmic. 

Però tot això té poc a veure amb la imatge de trobar-te una cadira solitària en mig del carrer.

Oblit interessat?

Pèrdua en mig d’una mudança?

Ofrena veïnal a qui es pugui sentir cansat en aquets tram de carrer?

L’administració en alguns carrers i passeig ja ens ofereix llocs de descans en forma de bancs i cadires situades més o menys ordenadament que serveixen per poden reposar, trobar-se i passar l’estona veient com passen la resta de vianants...

Però no és el cas.

Hi ha aquella famosa frase castellana de “quien va a Sevilla pierde su silla” que versionat en català hi ha unes quantes expressions i, a més, vinculades amb animals esmunyedissos: Del lloc de la guineu, qui se n'aixeca ja no hi seu, Del lloc de la rabosa, qui se'n va ja no s'hi posa, Del lloc d'on tu te'n vas, tornar-hi no podràs.

Però aquí ens ve bé el  de perdre la cadira.

On ha anat el propietari?

O ja estava fart d’aquesta cadira i sobretot ara quan amb això del teletreball et cal un bon seient per aguantar hores i hores assegut davant la pantalla.

N’ha buscat una de més còmode.

En el darrer moment no s’ha atrevit a llençar-la recordant els serveis prestats i el temps que han conviscut i l’ha deixat a mig carrer amb la convicció de que potser trobarà una segona o tercera oportunitat i també ajudarà amb la seva acció a la millora del canvi climàtica estalviant més deixalles. 

I encara recargolant al situació, ves que no sigui alguna de les cadires que hauria d’haver ocupat JxCat en la taula de negociació amb l’estat que en voler-la implosionar la cadira va sortir projectada i va arribar a Vilanova.

N’hem vist de grosses per tant res és impossible. Ja ho va dir aquell: Jo he vist coses que els humans no us creuríeu mai... O, sí.

Esperarem asseguts a veure-les venir que va per llarg i aquesta cadira ens hi podria ajudar.

La realitat és que no va durar gaire la seva presència al carrer.

Sembla que millora el sistema de recollida d’andròmines...

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!