Aixecar-se aviat a vegades fa que la neurona no funcioni del tot….

La dita ens ve a dir que potser no cal precipitar-se, que no cal que prenguem decisions sense haver-les mesurat prou, sense haver contrastat els peròs i els contres, els beneficis i els prejudicis. 

I també podríem concloure que moltes vergades les nostres voluntats no es corresponen amb el temps lògic o norma, l’anar de pressa a vegades no ens porta la resolució que voldríem més d’hora.

I potser també ens ve a dir que cal ser pacients, i deixar que els processos segueixin el seu que camí natural sense voler accelerar-los de manera artificial.

Però tota dita té la seva contrària i aquí i per seguir el mateix idioma del grafiter recordem allò de que “A quien madruga Dios le ayuda”, el sobrenatural sempre té una certa predisposició a donar un cop a de mà a aquell o aquella que s’aixeca aviat i va per feina.

I naturalment si parlem de llevar-nos aviat ens ve a la memòria el “nostrat” Pep Guardiola que en aquell discurs quan li van donar una medalla ens va dir que "Si ens aixequem ben d'hora, i sense retrets, creieu-me que som un país imparable".“Si ens llevem ben d’hora ben d’hora i ens posem a pencar, som imparables”. Sí, clar, per alguns es bo per anar a Andorra a posar-hi alguns calerons que tinguem distrets i després ja regularitzarem.

La segona part de la pintada potser es fruit de que quan segon qui es lleva d’hora -potser no hi està acostumat- no té la neurona massa fina i ens endossa un “Gora Eta militar” que essent benèvols podríem atorgar-li aquesta fluixera del cargol de neurones al matí o directament qualificar-lo de gilipolles total, integral.

Quan fa ja deu anys de la desaparició de la banda terrorista o “movimiento de liberación nacional” segons Aznar, quan fa deu anys que les armes van callar, quan fa deu anys que molta gent ja no viu atemorida ni amb necessitat de protecció algun ara li elevi visques és un visca una mica tronada i rància nostàlgia o potser -insistim- fruit d’alguna manca de funcionament dels circuits del cervell per haver-se llevat massa d’hora i estar molt perjudicat o senzillament l’elucubració fruit d’alguns fums que també poden perjudicar greument el raciocini.

Massa temps sense violència sembla que a alguns els fa perdre la perspectiva del que significa l’absència de violència i els beneficis col·lectius que porta.

És evident que l’exaltació dels actes violents amb el Gora Eta seria comparable amb aquell execrable “Viva la muerte” d’aquella desferra de general. Alguns potser diferenciarien amb els tipus de violència i ho farien per justificar-se una i condemnar l’altre. És fàcil atorgar-se una pretesa superioritat moral per dir que val o que no val, o que és acceptable i que no en el camp de la violència. És un debat llarg aquest de la violència justa. No el farem ara i aquí.

Aquest Gora fora de la història, anacrònic i que atribuïm més a la “neurona” atontada encara per haver despertat molt d’hora -massa segurament- te una resposta clara. El suggeriment és que vagi a una visualització amb el corresponent aprenentatge de la pel·lícula Maixabel que rememora la trobada entre la Maixabel Lasa amb els assassins del seu marit en les trobades restauratives que propiciaven la trobada entre víctimes amb les persones que havien patit les conseqüències de la violència.

Un lliçó de reconciliació i de possibilitats de segones oportunitats.

El dubte és si l’autor de la pintada entendria el missatge, malgrat no es llevi d’hora i dormi una mica més fins que la neurona acabi funcionant.

La contraposició del Gora que trobem a la pintada és el Gora Maixabel, pel que significa de valentia, de voluntat de reconciliació i de segones oportunitats per tothom, també pel grafiter de la neurona fluixa.