Educació social

Parlem dels jocs i del joc del calamar...

Fotograma del 'Joc del Calamar'. Eix

Fotograma del 'Joc del Calamar'. Eix

“El joc del calamar” és una sèrie de televisió sud-coreana estrenada enguany a Netflix. Explica la història d'un grup de persones en risc d'exclusió que arrisquen la vida en una misteriosa competició de supervivència de jocs infantils coreans, per aconseguir un premi de 45.600 milions de wons, aproximadament uns 33,12 milions d'euros.

Aquest grup de persones decideixen participar en un misteriós joc de supervivència, els participants estan endeutats accepten participar en un joc mortal on si guanyen rebran una gran quantitat de diners. Aquest consisteix en variacions sàdiques de jocs infantils que els farà descobrir qui hi ha al darrere i com funciona una organització obscura.

En els darrers temps el professorat ha detectat com el seu alumnat parla o reprodueix esdeveniments de la violenta sèrie, considerant que la sèrie està dirigida a majors de 16 anys.

Els psicòlegs i altres professionals afirmen què s'hauria d'evitar que els menors consumissin aquest tipus de continguts, els infants no disposen del desenvolupament crític suficient per a distingir la realitat de la ficció.

El joc del calamar ha esdevingut la sèrie del moment i tothom en parla, a les escoles i instituts el professorat ha observat com els alumnes comenten i, en alguns casos, imiten al pati els jocs violents. Pels infants aquesta sèrie resulta atractiva pels colors, vestuaris i les músiques usades, centrada en jocs infantils, amb final tràgic i violent.

Les escenes de violència psicològica i física molt explícites no són adequades per als infants, i aquests reprodueixen al pati escenes violentes de la sèrie de Netflix. Una de les més imitades és el joc del pica paret a vida o mort, en què qui es mou quan no toca, perd i és tirotejat.

La reproducció d’un joc tradicional que posa de manifest les dificultats del control parental sobre la ficció a la qual accedeixen els menors i la violència que tenen a l’abast, ens constata la necessitat de parlar de la violència i analitzar quins continguts visualitzen els infants i si són adequats per a ells. Molts professionals recorden a les famílies que cal supervisar el contingut audiovisual que miren els menors.

És molt important la supervisió parental dels menors, el mal recurs de la tecnologia i la desatenció, provoquen que el dir que no, evitar mirar una cosa, també és educar. Els professional prefereix regular a prohibir, cal parlar-ho amb ells, i explicar perquè un contingut és adequat o perquè no a certa edat. Els pares poden deixar sols als fills veient la sèrie?

Molts professionals recomanen que la mirin majors de 16 anys i recomanen l’acompanyament adult per ajudar a interpretar la violència d’algunes escenes, cal diferenciar amb ells el que és realitat de ficció i ajudar-los a entendre quins valors hi ha al darrere o quina crítica es fa.

Hem de demanar als pares que acompanyin sempre els fills quan vegin continguts violents ja sigui en ficció, notícies o videojocs, hem de poder recriminar alguna conducta o reforçar el que és realitat o ficció. Aquest fet ens proporciona l’oportunitat pedagògica pels centres educatius i per a les famílies de fer un abordatge crític dels mitjans audiovisuals.

Mortal Kombat, és un dels joc de lluita més violenta i sagnant. És per aquesta raó que el joc va influenciar als adults i adolescents. Pels controls simples, moderna captura de moviment, joc equilibrat, una gran varietat d'ous de Pasqua, secrets, però la característica principal és que permet destruir l'enemic amb extrema crueltat. El primer joc de la sèrie de "Mortal Kombat, va ser publicat el 1992.

En els joves a partir dels 14 anys hi ha un augment de les lesions derivades de mecanismes no intencionats, com els accidents, les caigudes, les intoxicacions i d’altres d’intencionats com les agressions o els intents de suïcidi. Aquests fets constitueixen el primer grup de causes de mortalitat entre els adolescents de 15 a 19 anys. Si parlem de nois arriba als 79% de les causes de mortalitat.

Si prenem com a exemple el joc de l'asfixia, aquest, presenta unes normes tan senzilles com perilloses. Es tracta de tallar el flux d'aire d'una persona fins al punt de quasi perdre el coneixement. L’objectiu és que la manca d'aire provocarà una sensació d'eufòria a la víctima. Aquest joc es pot gaudir en grup, una persona escanya l'altre, o en solitari, utilitzant una corda o una tovallola. És aquest cas el que crea més víctimes mortals, perquè si es perd la consciència, ningú pot desfer el nus i mors ofegat.

A “As the Gods will” (2014), una cinta menor de Takashi Miike, uns joves han de lluitar contra diferents elements de la religió popular nipona com els famosos daruma i manekineko. Aquí la cita, perquè és innegable la relació directa, és el joc d’un, dos, tres, pica paret. “Battle Royale” (2000), una pel·lícula de Takeshi Kitano, els protagonistes opten per matar-se entre ells per disminuir el nombre de contrincants i poder augmentar la recompensa final.

De la mateixa manera Kitano planteja senzills jocs amb grans escenografies a l’estil del concurs “Takeshi’s Castle” (1986), més conegut com a “Humor amarillo”.

El 80% dels videojocs que més utilitzen els infants a l’estat espanyol contenen algun tipus de violència, tant nens com nenes consumeixen “Roblox” i “Brawl Starts” .

Les nenes es decanten per “Minecraft”, mentre que els nens trien “Fortnite”. Pel que fa als videojocs favorits per rang d'edat, jocs com “Roblox” i “Brawl Starts” tornen a ocupar els primers llocs, sobretot quan són més petits, a diferència d'altres com “Fortnite” que els coneixen més tard.

Els videojocs són una gran forma d'entreteniment per a grans i petits, es preocupant el nivell de violència i els seu disseny els fa convertir-se en addictius. Hem d’indicar als pares, mares i educadors/es que segueixin els jocs que fan servir els seus fills i durant quant de temps, i no permetre l'ús de jocs violents i establir límits ferms de temps en els més addictius.

S’ha de posar límits, pactar horaris i conèixer el grau d’addicció del joc,  crear espais de diàleg en què es tracti com i quan jugarà el nen o adolescent.

Amb la violència virtual sembla que la metàfora d’un món en lluita de tots contra tots del darwinisme es va complint. Com si no interessés que la societat es mantingués unida, sinó fragmentada i les tecnologies estiguessin al servei del poder patriarcal (Naranjo, 2014: 251), amb una indústria del joc que sembla promoure una involució de valors humans i una creixent violència extrema per cridar l’atenció d’un públic que bascula entre el nihilisme i la resposta a l’excés incessant d’estímuls que reclamen atenció.

Curiosament una societat que defensa una cultura de lluita, guerres, morts i banalització del dolor com a joc, encaixi dins de l’actual societat que persegueix altres finalitats.

Tot el que té a veure amb el gaudi del temps lliure, influeix directament sobre les nostres vides. Dediquem moltes hores a pensar, a reflexionar o a la política, però també el fem servir per moure valors i aquests afecten inevitablement a les nostres vides, al nostre entorn familiar,  social, polític i econòmic.

Penseu que la cultura de la violència no és producte de la casualitat, la demanda de violència s’ha convertit en un producte ben pagat. Massa mitjans de comunicació exerceixen una promoció de la cultura que arriba a través de la pantalla, les pel·lícules, la televisió i els videojocs violents. Ens han convertit en protagonistes d’aquesta violència, no pas mers espectadors i als nostres infants un mercat actiu de clients.

Podem trobar fàcilment una mostra de violència a funny/brutal kill compilation, amb exemples d’accés obert a Internet aquests vídeos augmenten la capacitat d’atenció dels jugadors, però, a costa de ser més agressius.

Moltes emocions que es generen en l’ús d’aquests jocs estarien relacionades amb l’instint bàsic de supervivència, la ira i la por. Uns jocs violents on els trets, el vessament de sang i fer mal a qualsevol ésser viu poden deixar empremtes profundes fins i tot en el cervell d’un/a adult/a. I els infants i adolescents són molt més impressionables, els més petits tenen dificultats per separar la realitat de la fantasia i voldran provar el que han après en el joc.

Per a molts dels professionals que treballen amb infants existeix una relació directa entre la violència mediàtica i el mal comportament en nens i nenes. El paper que juga la violència sol estar darrera negativament en la ment dels infants, promociona pensaments negatius i sobretot es terreny de cultiu de comportaments sàdics.

https://www.observatoriodeljuego.es/wp-content/uploads/2016/04/19_3.pdf

El cinema ens condueix a experiències perilloses, els ingressos de les companyies depenen de la pujada d'adrenalina i de les emocions fortes que provoquen les escenes d'acció, les seqüències violentes van in crescendo. El públic s’està acostumant a tota mostra de violències, morts, mutilacions, accidents, explosions i agressions sexuals.

Victòria Camps, catedràtica de Filosofia moral i política, i vicepresidenta del Consell Audiovisual de Catalunya, està convençuda que hi ha més escenes sanguinàries a la televisió. "Els estudis demostren que la violència, en les seves formes crues i gratuïtes, es tolera cada vegada més. Tot contribueix a banalitzar-la. És acceptada com una cosa natural i, en conseqüència, al públic li costa reaccionar-hi en contra, mantenir una actitud crítica", exposa Camps, per a qui és difícil demostrar que presenciar escenes molt violentes sigui un desencadenant de comportaments agressius. "Hi entren en joc moltes variables. Però de positiu no ho és, sobretot per als menors".

Ningú pot negar que les imatges violentes no afavoreixen la bona convivència, aquestes massa sovint acostumen qui les veu a una convivència quotidiana enfront de comportaments agressius.

Cal reflexionar-hi, qui li ha de posar el picarol al gat? Els adults hem de ser conscients que ens calen molts moments d’aprenentatge i recórrer al diàleg abans que les coses marxin de les nostres mans. Compte, no sempre podem anar amb el lliri a la mà, senzillament hem de treure la pols a aquell senzill, NO.

Martin Luther King va escriure, “les nostres vides es comencen a acabar el dia que callem sobre coses que ens importen. La feblesa final de la violència és que es tracta d'una espiral descendent, que engendra el mateix que busca destruir. Per comptes de disminuir el mal, el multiplica. A través de la violència pot assassinar el mentider, però no es pot assassinar la mentida ni establir la veritat.

A través de la violència pot assassinar qui odia, però no  es mata l'odi.  De fet, la violència només augmenta l'odi. La continuació de la violència per la violència multiplica la violència, afegint una foscor més profunda a una nit ja sense estrelles. La foscor no pot expulsar la foscor: només la llum pot fer-ho. L'odi no pot expulsar l'odi: només l'amor pot fer-ho...”

No oblidem però, que Martin Luther King va morir assassinat a Menphis per una arma de foc, el dia 4 d’abril de 1968 als 39 anys.

 

Joan Rodríguez i Serra és educador social.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!