Política

L’empetitiment de Catalunya

Marcel Vidal. Eix

Marcel Vidal. Eix

L’empetitiment i el tancament que viu Catalunya des de fa més d’una dècada sembla no tenir final. Els fets polítics dels darrers dies i les darreres setmanes mostren que, mentre la majoria de regions i països del nostre entorn avancen en la direcció de prendre decisions col·legiades i consensuades en fòrums multilaterals, Catalunya segueix obcecada en el seu camí d’adoptar les decisions de forma individual i sense participar en la majoria de reunions on hi ha representants d’altres administracions autonòmiques. 

És preocupant, en aquest sentit, que el president Pere Aragonès (val la pena recordar que és el president de totes i tots els catalans) declinés assistir la setmana passada a la reunió que es va celebrar a Saragossa amb empresaris d’Aragó, la Comunitat Valenciana, les Illes Balears i Catalunya, i on també hi van participar els presidents Javier Lambán, Ximo Puig i Francina Armengol. Per molt que hi anés Laura Vilagrà, consellera de la Presidència de l’executiu català, el missatge que s’envia és que una reunió organitzada per les patronals de les quatre comunitats autònomes, i on hi assisteixen els respectius presidents, no és suficientment important perquè hi vagi el màxim representant de Catalunya.  

En altres paraules, l’actitud de Pere Aragonès denota un menyspreu cap als seus homòlegs autonòmics, cap als interessos econòmics de Catalunya i cap al seu propi càrrec. A tot això cal afegir-hi la manca de voluntat del president català de participar en les reunions multilaterals on s’ha de debatre una possible reforma del finançament autonòmic. És que són poc rellevants unes trobades on, al cap i a la fi, s’aborden els recursos econòmics que aniran destinats als serveis públics dels catalans i les catalanes? Tot plegat, lamentablement, és la constatació que la decadència i la pèrdua d’oportunitats continuen plenament vigents a casa nostra.   

Mentre això passava, la resta del món no es paralitzava mirant que feia la societat catalana. A Roma, per exemple, el G-20 es comprometia a impulsar un impost global d’un 15% a les multinacionals (després de la reclamació efectuada per un total de 136 països), acordava limitar l’escalfament del planeta a 1,5 graus o a reforçar la vacunació contra el coronavirus en aquelles zones del món més pobres.

Si bé és cert que alguns col·lectius i algunes entitats veuen insuficients els acords assolits i que caldrà seguir de ben a prop la seva materialització, la realitat és que la trobada i els objectius plantejats són ja una victòria en si mateixos. L’existència d’un espai com el G-20 (malgrat que tots els països que el conformen no són democràcies) és un fet positiu, ja que permet poder abordar la complexitat de les problemàtiques actuals des del poder de la paraula, el diàleg i l’acord. I en els temps que corren de monòlegs, intransigència política o guerres comercials és un fet a celebrar.

Els objectius plantejats són una victòria del multilateralisme sobre el nacionalisme a l’hora de donar una resposta a les crisis globals que s’estan produint al planeta. És la victòria del progrés social i econòmic col·lectiu sobre l’individualisme. I és que, tal com va afirmar el primer ministre italià, Mario Draghi, el multilateralisme “és la millor resposta” als problemes que tenim en l’actualitat. O, en paraules de Ximo Puig en un article aquest dilluns a La Vanguardia: “En aquest nou mapa d’escales globals, l’equació és clara: Qui va sol, perd; qui suma aliats, guanya”. Doncs això.    

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!