Humanisme en estat pur

I ho dic no només perquè del llibre se n’hagin fet desenes d’edicions en castellà, tant a la Península com a Hispanoamèrica, o perquè s’hagi traduït a més de trenta idiomes, el català inclòs (L’infinit dins d’un jonc, Editorial Columna, 2020, traducció de Núria Parés), o perquè l’autora a partir de l’obra hagi estat sol·licitada arreu (conferenciant a diversos fòrums, columnista a diversos diaris..., fins i tot pregonera de la diada de Sant Jordi 2021, per exemple). Ho dic sobretot perquè llegir-lo ha estat un bàlsam per a molts lectors, entre els quals m’incloc, ja que d’una manera extraordinàriament assequible i alhora poètica ens ha permès d’acostar-nos, o d’aprofundir-hi, a les nostres arrels culturals, que comencen en l’hel·lenisme, continuen en la Roma que el va adoptar i ressorgeixen en el que coneixem com a cultura occidental, hereva del Renaixement i de la Il·lustració, que totes pouen del món clàssic. El subtítol de l’obra és una síntesi perfecta del que hi trobarem: “La invenció dels llibres al món antic”. Veritablement Irene Vallejo ens passeja pels orígens i la història de l’escriptura i dels suports que ha tingut al llarg dels segles. Ho fa a partir de la Biblioteca d’Alexandria i el seu intent de recollir tot el saber del món conegut en la seva seu, fins arribar a la invenció de la impremta, al segle XV, i passant, naturalment, per l’imperi romà, que fa seva la cultura hel·lenística dels vençuts fins al punt que la imita en tot: gèneres literaris, models bibliotecaris i acadèmics, suports per a l’escriptura (papirs, pergamins, còdexs...), etc. A més, hi repassa tot el que s’hi relaciona, amb els llibres: llibreries i llibreters, escriptors i lectors, biblioteques i bibliotecaris, el concepte de clàssic i de cànon... Un veritable devessall d’informació i d’erudició, de feina feta durant anys i a consciència. Humanisme en estat pur i a ple segle XXI, si em permeteu l’expressió que he volgut destacar al títol de l’article.

Dit això, i així, pot semblar un assaig més dels que abunden al món acadèmic, sovint fruit de tesis doctorals o d’estudis universitaris, però res més lluny: El infinito en un junco és una veritable obra literària, un assaig que gairebé es pot llegir com una novel·la, que podem qualificar de relat, com apunta l’autora en més d’una ocasió al llarg de l’obra (p. 17, 21...). I ho dic per moltes raons, tant estilístiques com de continguts. Entre les estilístiques m’agradaria destacar la prosa de l’autora, molt rica i acurada, plena de metàfores, d’imatges i de comparacions d’allò més elaborades; la capacitat de síntesi, tant a l’hora de parlar-nos d’esdeveniments, com de personatges (sobretot escriptors) o d’obres concretes; la capacitat narrativa a l’hora d’apropar-nos hipòtesis, troballes, documents..., fins i tot de fabulació, de recreació, quan no hi ha prou documentació, per això ens parla en diverses ocasions de “territoris de la suposició”( p. 142, per exemple), de personatges desconeguts que s’ha de limitar a anomenar “ell”(p. 117-118, per exemple)...; la capacitat de relació, a tots nivells, però molt destacable quant a la relació del passat amb el present; etc., etc., etc.

Pel que fa als continguts, voldria destacar-ne, també, tres o quatre aspectes. Sens dubte el més important és la quantitat d’informació que aporta sobre el tema, fruit d’una investigació metòdica i rigorosa d’anys, com he apuntat. Una informació, cal deixar-ho ben clar, que no destorba gens la lectura, que flueix sense entrebancs acadèmics com poden ser les notes al marge o a peu de pàgina, que no té ni un bri de pedanteria. L’autora opta per relegar tota la informació científica i documentalista als apartats finals titulats “Notes” i “Bibliografia”, cosa que la majoria de lectors agraïm. Una informació presentada amb un estil d’allò més personal, com he apuntat, i que l’acosta al lector. En poden ser exemples les nombroses referències cinematogràfiques que esquitxen tot el relat o les abundants referències personals i familiars, sempre imbricades al text, mai gratuïtes o descontextualitzades, o encara alguns tocs d’humor, d’allò més fins, més britànics, sovint reduïts a un parèntesi del narrador. Si hi afegim que Irene Vallejo té una gran capacitat d’incloure històries dins la història general, com solen fer els bons narradors, podem entendre que l’assaig sobre la història i l’evolució del llibre hagi estat rebut com una de les novel·les més intrigants i llegidores dels darrers anys, com han reconegut lectors i crítics d’arreu.