Literatura

Joan Triadú: model i mestre més enllà de les aules

Joan Triadú i Font . Eix

Joan Triadú i Font . Eix

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Arran del centenari del naixement de Joan Triadú i Font (Ribes de Freser, 1921- Barcelona, 2010) i de la declaració d’Any Triadú, aquest 2021, per part de la Generalitat de Catalunya, s’han multiplicat els articles i les activitats a l’entorn de la seva obra, que no crec que sigui exagerat qualificar d’ingent. Una obra, com han assenyalat la majoria d’estudiosos, amics i familiars que n’han parlat, centrada en tres puntals: el pedagògic, el literari i el d’activista cultural. No aprofundiré en cap d’aquests vessants perquè ni soc especialista en la seva vida i obra ni el vaig conèixer prou com per gosar fer-ho amb la competència que ho han fet Agustí Pons, Carles Duarte o Joan Josep Isern, posem per cas. Sí que ho faré, però, des d’un punt de vista molt més personal i que no he vist tractat per ningú, almenys per ara: el del Joan Triadú mestre i model més enllà de les aules. Unes aules que va estimar i fer estimar, com mostra clarament una de les exposicions que se li han dedicat, la titulada “... a dins de classe soc feliç”, comissariada per la seva filla Teresa. Ho faré, com he apuntat, des d’un punt de vista ben personal, tot i que amb prou feines si el vaig tractar (un parell de cartes intercanviades i alguna salutació en actes culturals o institucionals i prou), perquè tot i que mai no vaig ser alumne seu, he de reconèixer que em va influenciar, i molt, en la meva vida, tant professional com cívica. I ho va fer, gosaria dir, en els tres vessant que tant s’han destacat aquests darrers mesos. Em va servir per consolidar la meva passió per la llengua i la literatura catalanes i amb orgull puc dir que el meu primer títol de “Mestre de català”, atorgat per la JAEC (Junta Assessora per als Estudis de Català) l’any 1973, el tinc signat per ell, que en va ser un dels creadors i secretari durant anys, i que em va permetre de fer les primeres classes a través de la DEC (Delegació d’Ensenyament de Català) d’Òmnium cultural, abans de llicenciar-me en Filologia Catalana. Em va servir de model quan vaig gosar començar a fer els primers passos com a crític literari, ja que els seus articles al diari Avui, recollits posteriorment en els volums La novel·la catalana de postguerra  (Edicions 62, 1982) i La poesia catalana de postguerra (Edicions 62, 1985) per a mi van ser imprescindibles, tant per a la meva feina de professor de Llengua i Literatura com per a les col·laboracions que vaig començar a fer, parlant de llibres de LIJ (Literatura Infantil i Juvenil) sobretot, a diversos mitjans.

I també em va marcar la seva actitud decidida, valenta i gosaria dir que pràctica, en defensa de la llengua i la cultura catalanes en tots els àmbits. En recordo una anècdota que se n’explicava: alguns caps de setmana, ell, la seva esposa i alguns amics anaven a alguna de les urbanitzacions que començaven a proliferar, sobretot per la Costa Brava, la Costa Daurada... interessant-se pels xalets que oferien, però mostrant la seva sorpresa pel nom triat (“Los Viñedos”, “Los Algarrobos”, “El Rincón de la Calma”...) i deixant clar que no podrien tenir segona residència en un lloc així, que faria pensar a familiars i amics que se n’anaven a estiuejar a la Manxa o a Extremadura. Pel que es deia, van aconseguir més d’un canvi de denominació, en una època gens fàcil per al català. Aquesta anècdota i algunes altres que me’n van arribar em van animar a seguir-ne la petja, a petita escala tot sigui dit, però d’una manera ferma. I així, jo diria que en bona part gràcies al seu exemple, vaig començar a fer cartes a ajuntaments, institucions, empreses... demanant que m’enviessin les factures o la correspondència en català, que catalanitzessin el servei... Abans d’escriure aquestes quatre ratlles, n’he repassat algunes i déu-n’hi-do les que vaig arribar a enviar i déu-n’hi-do algunes de les respostes.

He volgut parlar d’aquest Joan Triadú, digueu-ne particular, digueu-ne íntim, perquè estic segur que, com en el meu cas, per a molts va ser mestre i model més enllà de les aules. Celebrem aquest centenari i, dintre de les nostres possibilitats, ajudem a difondre’n l’obra i el missatge, perquè el país encara necessita molts i molts Joans Triadú.

Pere Martí i Bertran / Professor i escriptor

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local