Medi ambient

Recordar per no ensopegar amb la mateixa pedra

És evident que la capital del País és en part motor del mateix. Potent en la funció econòmica ofereix possibilitats professionals a molta gent, projecta el país i també ajuda a que siguem coneguts en molts indrets del planeta. Però Barcelona també té els seus inconvenients i parts fosques i una de les aportacions que haurà fet a la nostra comarca és portar-hi merda i escombraries al llarg de prop de 50 anys, concretament a la vall de Joan al bell mig del massís del Garraf. Ara s’ha regenerat però no hi ha dubte que soterrada hi ha molta porqueria que va emetent gasos per la combustió que van fent. I això durarà anys

Era un setembre del ja llunyà 1972, manava encara l’alcalde Porcioles, que la premsa diària de Barcelona es feia ressò del projecte de construcció d’un abocador d’escombraries a la Vall de Joan al bell mig del massís del Garraf. La necessitat de trobar espais per abocar-hi els residus corria presa, ja semblava que no hi havia temps per trobar altres alternatives menys pernicioses i sí en canvi era una solució fàcil. Però no sempre el que és fàcil és sempre el millor.

No havia passat encara un mes de l’anunci que l’Escola Catalana d’Espeleologia va elaborar i fer públic un informe en que consideràvem ecològicament inviable el projecte i donaven tres raons principals, la contaminació de les aigües subterrànies que es contaminarien amb el  consegüent perill si s’utilitzaven per alguna funció pública, la possibilitat de contaminació subsegüent de l’aigua del mar amb el consegüent perill per la fauna marina i la pesca i també per la pèrdua de molts avencs que serien impossibles de visitar i per tant la pèrdua de possibilitats d’estudi de la flora i la fauna subterrània. Aquest informe va ser presentat en diversos fòrums per recollir adhesions contra un projecte de clara submissió del territori per part de la capital amb interessos poc clars. Diverses entitats com la Confraria de Pescadors, La Talaia o paradoxalment el propi Consejo Económico y Social del Sindicat vertical s’hi oposava.

Aquesta decisió va tenir una tímida contestació des del territori, va mobilitzar alguna protesta, una recollida de signatures i posicionament del món acadèmic contra la decisió.

I el que és més important es fa una recollida de signatures en diversos municipis sobrepassant les 3000 signatures que en temps de la dictadura era prou i molt. L’oposició no va tenir cap efecte però va ser el primer cop que hi va haver una certa voluntat col·lectiva del Garraf d’actuar conjuntament contra decisions preses fora del territori però que l’afectaven negativament.

La demanda ciutadana no va tenir resposta, només un informe dels tècnics de l’ajuntament de Barcelona que evitaven posicionar-se des del punt de vista ecològic i feien èmfasi en temes d’obres com el cimentat, filtres per les  pluges...

La resposta a aquest informe va venir el gener de l’any 1973 per part d’una trentena llarg de professors de la Universitat que van considerar que l’obra seria un desastre pel territori.

Res va servir, amb el silenci còmplice de l’ajuntament de Vilanova i altres ajuntaments, l’any 1975 es va llençar la primera tongada d’escombreries a l‘abocador. I així els següents alcaldes barcelonins, Enric Masó, Joaquim Viola, J. M. Socies Humbert i tots els de la democràcia fins fa ben poc ens han anat deixant la porqueria de la seva ciutat i d’altres de l’entorn metropolità al mig del Massís del Garraf.

Evidentment fa cinquanta anys la democràcia era encara una fita a assolir a la nostra societat i per tant les imposicions i les actuacions arbitràries de les administracions estaven a l’ordre del dia. I així, al marge de qualsevol condicionant o argument amb validesa científica, la merda es va començar a abocar al Garraf a l’any 1975 i es va  fer continuadament fins el 2006 en que oficialment es va clausurar però l’activitat va continuar fins fa relativament ben poc.

Les administracions van jugar amb el llenguatge per minimitzar suposadament l’impacte formal dels termes, per comptes d’abocador el van significar com a dipòsit controlat i també amb l’acord signat entre els ajuntaments quedava clar que no s’esmentava ni Begues -amb qui Barcelona va firmar un conveni- ni cap altre municipi sinó que s’anomenaria del Garraf, més generalitzat i per tant minimitzar determinats impactes sobre els pobles i ciutats que hi havia.

Lamentablement però les més negres previsions, que havien fet els espeleòlegs sobre la possibilitats que gasos contaminants explosius s’acumulessin als nombrosos avencs que hi ha al Garraf, es van complir i així l‘any 1979 el mes d’octubre l’espeleòleg vilanoví Xavier Claramunt moria fruit d‘una explosió de gas mentre efectuava una baixada a l’avenc del Caietà.

Aquest fet va sacsejar algunes consciències i així diversos ajuntaments com Vilanova, Sitges o Castelldefels es posicionaven contra l’abocador i en reclamen el seu tancament. Lamentablement aquestes posicions arribaven tard però eren clarament contràries als silencis còmplices dels ajuntaments del moment en que es va planificar i executar l’abocador. Clar que ja estem a l’any 1979 i els ajuntaments han canviat. La democratització ja comença a arribar i els ajuntaments s’impliquen en les lluites ecològiques i mediambientals i també es posicionen contra els abusos que podrien significar determinades actuacions de les autoritats de Barcelona. Així just després del la mort del jove espeleòleg hi ha una nova tongada de mobilitzacions contra l’abocador i les nefastes conseqüències han portat al territori.

La pressió sobre el primer consistori barceloní és alta, els ajuntaments de Vilanova, Sitges, Castelldefels i Gavà junt amb el de Barcelona fan un reunió i després de visitar l’abocador es conclou que cal fer una revisió del que hi ha i que la Generalitat i els municipis afectats crearan una comissió amb tècnics i experts que elaborin un informe sobre la situació real. El mateix alcalde vilanoví del moment, en Jaume Casanovas, manifestava que ”en un termini  de quatre mesos hi pot haver una solució definitiva”, solució que llavors era evidentment el tancament i clausura de l’abocador .

Les paraules de Casanovas van ser dissortadament més un desig que una realitat encara haurien de passar més de vint anys perquè es deixés d‘abocar escombraries al Garraf.

Certament l’acord dels municipis d’elaborar un informe es va fer amb un cert retard, representants de l’Ajuntament de Barcelona, de l’àrea metropolitana,  Comissió del medi ambient i Diputació de Barcelona van formar la comissió que va trigar uns mesos -amb un retard de sis mesos sobre el termini pactat- va emetre dictamen i finalment el pronunciament era taxatiu, va considerar que era inconvenient ubicar un abocador al Garraf per les característiques del propi abocador i també per les condicions geològiques del terreny. En fi la ciència no validava el projecte però tot i així va ser inútil, es va seguir llençat brossa a la vall de Joan. Masses interessos al voltant per rectificar.

Aquesta història de mala praxis, ja forma part del passat encara que les conseqüències es notaran durant molt anys en el futur.

Prepotència política, mala gestió del territori i interessos econòmics van malmetre ara fa cinquanta anys una part del territori i va visualitzar una manera de fer política que sortosament s’ha superat i oblidat (i cal recordar també que aquell anys 72 ja es va començar a parlar de la Tèrmica i es suggeria una autopista enganxada a la cornisa de la costa).

Ara bé de tot plegat alguna lliçó n’hauríem de treure i evitar que accions que malmeten el territori no es tornessin a produir. Ara la Vall s’ha “recuperat i restaurat” amb una actuació de regeneració però no deixa de ser com allò que deia l’evangelista Mateu i cantava en Pi de la Serra és un sepulcre emblanquinat i per dintre ben podrit.

No estaria de més que les administracions del territori aprofitessin aquest aniversari nefast per fer una reflexió sobre els grans equipaments incòmodes però de caràcter col·lectiu i necessaris i el seu possible impacte damunt del territori.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!