Llengua catalana

Per què hi hem de ser, si no ens hi volen?

Documents exposats a l'Arxiu Nacional de Catalunya dins la mostra 'Joan Triadú, defensar la llengua, estimar el país'. ACN / Gemma Sánchez

Documents exposats a l'Arxiu Nacional de Catalunya dins la mostra 'Joan Triadú, defensar la llengua, estimar el país'. ACN / Gemma Sánchez

Això no tindria res d’especial, seria una veritat com un temple, perquè sabem que una llengua implica una visió del món particular, pròpia. El problema, que deixaven molt clar aquests textos que tot seguit comentaré, apareix quan aquest fet no s’admet, quan alguns parlants d’una altra llengua no accepten la diferència i volen, tant sí com no, que deixem de ser nosaltres mateixos, que renunciem a les diferències i, doncs, que fem nostra una altra llengua i una altra cultura.

El primer text que m’hi va fer rumiar és un magnífic article del professor Jaume Aulet, titulat “La llengua dels futurs mestres. Una altra tragèdia a Lil·liput?”, publicat al digital Núvol (16-9-2021).

Aulet, entre altres coses hi reflexiona: “Precisament per això és molt difícil que puguem entendre’ns amb algú que ens priva o ens limita l’ús de la llengua. Al Parlament espanyol, per exemple. Si no podem parlar-hi la nostra llengua, què coi hem de fer-hi en un “parlament”? Si no hi podem mostrar la nostra manera d’entendre el món, deu ser que aquell no ho és pas, el nostre món. Potser és millor marcar-ne distància, doncs.” Em va semblar i em sembla un raonament tan clar, tan contundent, tan carregat de raó que em va fer pensar en altres casos que hi tenien relació i que per a mi eren tant o més greus, ja que anaven més enllà de la política i afectaven la intel·lectualitat, que en teoria hauria de ser més oberta de mires i entendre que la diversitat és una riquesa i no pas una nosa.

D’exemples en trobaríem a cabassats, però em limitaré a aquests que amb pocs dies em van caure a les mans. El primer, un text de Javier Marías, titulat “Desprecio de la propia lengua” (El País/ Semanal, 14-11-21, p. 90), en què denuncia la degradació del castellà i aprofita l’avinentesa, sense que vingui a to, per dir que “Cataluña, País Basco, las copionas Baleares y Valencia” no paren en les seves “insistentes tentativas de expulsar al castellano”. Un intel·lectual espanyol que no ens accepta com som, que no dubte a mentir i, doncs, que no ens vol en això que en diuen “la patria común” si no passem pel tub de la renúncia. El més trist, però, és constatar que molts intel·lectuals d’esquerres tampoc ens han acceptat, ni ens accepten. Dos exemples ben clars: d’una banda el llibre La República espanyola contra Catalunya, d’Agustí Soler i Regàs ((Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2021), en què exposa amb tota claredat el canvi d’intel·lectuals com Ortega y Gasset, Marañón, Unamuno, Américo Castro..., respecte de l’anomenat “problema catalán”; de l’altra, exemples trets de les entrevistes fetes a Joan Triadú, recollides a Joan Triadú en conversa  (Eumo Editorial, 2021), que, entre altres, recalca les paraules de Salvador de Madariaga, quan el doctor Trueta l’hi va presentar, a final de la dècada de 1940 i van parlar de la situació a Catalunya, la lluita per recuperar la llengua i la cultura...: “De modo que Franco, ni esto [es refereix al “problema catalán”] nos habrá arreglado” (p. 308 i semblant a p. 48 i 96). No és pas estrany que Joan Triadú, sempre tan lúcid, arribés a aquesta conclusió:  “Els intel·lectuals castellans són amics de la Catalunya-regió, però enemics de la Catalunya-nació. Tenen la necessitat biològica de la nostra supeditació.” (p. 48) A partir d’aquests i d’altres exemples que de ben segur teniu al cap, fem-nos la pregunta del títol: “Per què hi hem de ser, si no ens hi volen?”

Pere Martí i Bertran

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local