Catalanitat en la darrere novel·la de Jesús Carrasco

Jesús Carrasco (Olivenza, 1972). La darrera, Llévame a casa (Seix Barral, 2021), com també ho van ser les anteriors (Intemperie i La tierra que pisamos), ha estat molt ben rebuda i comentada, tant pels lectors com per la crítica, i l’autor ha estat entrevistat a tort i a dret. No la comentaré, perquè veus molt més autoritzades i coneixedores de la literatura espanyola ja ho han fet i de ben segur que ho continuaran fent. Sí que no m’estaré de recomanar-la ni tampoc de comentar-ne un aspecte tangencial, però que m’ha cridat l’atenció tant perquè ha estat passat per alt en les crítiques i entrevistes que n’he pogut llegir, com perquè no sovinteja a la literatura espanyola. Em refereixo a la catalanitat d’alguns dels personatges, a la manera com és vista i viscuda per la resta i, naturalment, per com la hi tracta l’autor, amb un realisme, una cura i un respecte que ja avanço.

Els personatges catalans de l’obra són el cunyat (Andreu) i els nebots (Xavi i Oriol) del protagonista, Juan Álvarez, un jove de cap a 34 anys que en fa quatre que viu a Edimburg (a Escòcia i no pas a Anglaterra, remarca en més d’una ocasió al llarg de l’obra), en bona part fugint de l’ambient familiar, del poble (Cruces, un poblet de Toledo proper a Torrijos) i potser d’ell mateix. Des de la seva fugida amb prou feines ha tornat a visitar els pares, en part perquè la seva germana, Isabel, una científica que treballa amb el seu marit en una empresa pròpia, BioKapsid, amb seu al carrer Aribau, i que treu forces per fer-ho rutllar tot (família, feina i pares), amb renúncies importants fins que mor el pare i deixa la mare, podem dir-ho així, a càrrec del germà, perquè per qüestions de feina la família s’ha de traslladar als EEUU. El nucli i nus de la novel·la girarà al voltant del canvi que aquest fet representa per a Juan, però a nosaltres ens n’interessa un altre aspecte, com he dit.

La família barcelonina, de classe mitjana alta, ja que l’empresa els rutlla magníficament (tant que es compren un pis al passeig de Gràcia –p. 122-123–, potser l’única exageració per no dir-ne inversemblança pel que fa al tema català), porta els fills a l’escola catalana, els parla català i els ha posat noms catalans, cosa que no acaben d’entendre els sogres: l’avia al gran li diu “Javier, Chavier, Chavi”, com fent un gran esforç (p. 85); l’avi, pare i sogre, però, és el més bel·ligerant: “Juan recuerda la primera vez que Isabel lo llevó a casa para que sus padres y él mismo lo conocieran. Andrés, lo estuvo llamando el padre todo el fin de semana. Andrés esto, Andrés lo otro. E Isabel cociéndose por dentro y por fuera, avergonzada de que su padre fuera incapaz de apartar por unos días sus prejuicios y tratarle con la mínima cortesía, no digamos cariño. Incapaz también de darse cuenta de lo mucho que aquel joven la quería, de lo brillante que era como científico, de su bonhomía y su generosidad. Era catalán y eso era suficiente para el viejo. No necesitaba saber nada más. Ridiculizaba su acento delante de Germán o de quien estuviera en casa. Le imitaba de una manera torpe, medio en broma medio en serio, y siempre terminaba por darle un manotazo en la espalda como subrayando que, a pesar de lo hiriente que todo parecía , no era más que una gracia campechana, de esas que juegan con los tópicos regionales, e invitaba al muchacho a sumarse a su propio tormento con gusto y buen talante.” (p. 86-87) Més endavant sabem que el pare va acceptar el gendre, en part perquè va veure la batalla perduda, però: “No significaba eso que la guerra hubiera terminado. Andreu seguía hablándoles en catalán a sus nietos delante de él y eso era agravio más que suficiente para que la suya no llegara nunca a ser una relación del todo normal. En opinión del padre, aquel muchacho demasiado rubio y demasiado alto debía abjurar de sí mismo y de su lengua materna y ser rebautizado como Andrés si quería ganarse su pleno favor. Pero hasta Juan padre entendía que eso no iba a suceder.” (p. 92). I aquesta “guerra” Jesús Carrasco ens la fa present, sí, però sense rabejar-s’hi, triant moments d’allò més encertats com per exemple les trobades de les festes de Nadal: “Sale el rey en la tele. Mamá manda callar. Escuchamos al monarca (...) Papá, ya lo conoces, aprovechaba cualquier resquicio para calentar a Andreu. Cuando el rei dice «convivencia», papá que si a ver si tomáis nota, que lleváis toda la vida con el raca raca. Si dice «las diferentes sensibilidades», otra lindeza. «El proyecto común que es España», toma.” (p. 194-195).

A més d’aquest relació, tan ben resolta, tan versemblant, Jesús Carrasco introdueix frases breus en català, en boca de l’Andreu o dels nens (p. 96, 104, 118...) i fins i tot es permet de destacar un parell de productes catalans de qualitat, aportats als àpats de Nadal fets a Cruces: “la butifarra dulce y el fuet que llevamos nosotros, de Olot, y también anchoas de La Escala”, que contrasten amb uns altres productes, també catalans, comprats pel pare: “Cava Rondel o Freixenet del súper de Torrijos que papá llamaba todo el tiempo champán.” (p. 193)

Anècdotes tot plegat, sí, però, com he apuntat, realistes, versemblants i respectuoses, com poques vegades he trobat a la literatura castellana, fins i tot en l’escrita per autors nascuts a Catalunya.  

Pere Martí i Bertran