El vilafranquí Santi Borrell és un poeta català amb un extens recorregut en el sector de la poesia i la cultura catalana. Autor de quatre llibres de poesia: “Els dies a les mans” (2010), considerat un dels fenòmens editorials d’aquell any; “Fragments d’una pedra” (2013), amb dues edicions exhaurides; “Mar da Morte” (2017), un collage que denuncia l’aniquilació de la natura a partir de la tragèdia del Prestige i el darrer, publicat enguany, “Poemes (1997-2010)” (2022), una selecció de poemes inèdits i una revisió dels dos primers llibres publicats. A més, ha promogut diversos festivals de poesia, llibres col·lectius, entre altres iniciatives culturals. Actualment, col·labora com a crític de poesia en la revista La República i és director del Festival de Poesia de les Caves de Sant Sadurní d’Anoia i també del nou Festival de Poesia La Vila en Vers de Vilafranca del Penedès, a punt d’estrenar-se aquest octubre.

La seva relació amb el sector del cava l’ha portat a publicar dos llibres: “La història del cava” (2016) (Publicacions de l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, 2016), que va rebre el Gourmand World Cookbook Awards 2016, premi al Millor Llibre d’Història de Vins del Món. I “La vinya i el vi del Penedès (1850-2018)” (2020), que va rebre el premi Gourmand World 2020, com a Millor Llibre Europeu del Vi. El juny del 2022 va presentar la seva primera instal·lació conceptual “Vinyes mortes vora el cel”, ubicada als afores de Vilafranca del Penedès.

Què ofereix “Poemes (1997-2010)” (2022)?

El llibre “Poemes 1997-2010” (2022), incorpora una selecció inèdita i una revisió definitiva dels dos primers llibres que he publicat: “Els dies a les mans” (2010) i “Fragments d’una pedra” (2013). És una forma de concretar i ordenar la meva primera etapa com a poeta i tancar una primera etapa de formació. De fet, hauria de significar el meu primer llibre de poesia.

En el confinament vaig trobar unes carpetes dins l’ordinador, mig oblidades, mig abandonades. (La memòria del futur ja no la trobarem als calaixos, als armaris; la trobarem a dins els ordinadors). Segurament em vaig oblidar de tots aquests poemaris perquè m’havia centrat en altres que potser creia més interessants. Em vaig adonar que hi havia bon material per fer un llibre. Després d’analitzar-ho més detalladament, vaig anar depurant-lo, amb l’objectiu de fixar una etapa, incorporant els dos primers llibres publicats, originaris d’aquell període. Soc molt exigent amb mi mateix, molt autocrític, per això amb “Els dies a les mans” (2010) finalment he seleccionat deu pàgines de les seixanta que tenia. He fet un una depuració dràstica, un recull molt sintètic. Amb el segon llibre publicat, “Fragments d’una pedra” (2013), he mantingut més material, ja que considero que està més treballat, perquè pertany a una etapa més evolutiva o madura.

Quins temes tracta en aquesta darrera obra?

Hi ha molta diversitat de temes. La part final és més existencial. Lògicament, els primers poemes tenen temàtica més romàntica. És un fet normal, previsible, perquè quan ets jove penses que tot gira al voltant d’una sola paraula, a través d’ella o d’ell. He afegit moltes temàtiques obertes. També hi ha poemes visuals, una part que he tingut més reservada durant tots aquests anys. He fet una selecció final de 117 pàgines, intentant no reescriure poemes amb una perspectiva actual i no incorporar visions que ara tinc. He estat mesos i mesos revisant-los, amb molts dubtes, molts debats, amb molta exigència.

Una de les parts més difícils és ser autocrític, és molt fàcil criticar als altres i no ser crític amb un mateix, fent el mateix que fan els altres. És absurd, però és costum dels humans. Fer crítica literària també m’ha ajudat molt a tenir més distància amb els meus poemes. El periodisme cultural sempre m’ha agradat, potser és la part més interessant d’un diari; un diari sense una bona secció de cultura no té gens d’interès.

Què vol expressar amb aquesta selecció?

M’agradaria que s’ho passessin bé llegint, que els poemes ajudin a veure el món, a entendre la vida, a aprendre coses noves i a veure-les d’una altra manera. La poesia diu les coses amb quatre paraules i les diu de forma clara. Aquesta és la força de la poesia, l’emoció telegràfica, la descripció d’una situació que pot esdevenir la de molts lectors i de molts éssers humans.

Què significa la poesia per a Santi Borrell?

Cada dia tinc una resposta diferent d’aquesta pregunta. Fins i tot, tinc un assaig sobre el sentit d’escriure. Quan vaig publicar el primer llibre, “Els dies a les mans” (2010), em va generar contradiccions i paradoxes i em vaig preguntar qui era jo per publicar i fer recitals. Em generava dubtes oferir els meus poemes, llegir-los en públic, oferir el que sentia als altres. No ho veia gaire clar.

Quan comences a entrar en el món de les lletres veus que en els ambients poètics no hi ha poesia, ja que hi ha una lluita per publicar, guanyar premis, estar present, tenir contactes, etc. Per això, vaig a la meva. Vaig a llibreries, a recitals, però sense dependre de ningú, de cap grup. Vull ser lliure i no formar part dels ambients. Però això comporta una certa marginació, però ja em va bé. A mi m’agrada la poesia i no els ambients ni els cercles literaris. Hi ha massa enveges.

La poesia està totalment lligada a la vida, per això escrivim, per entendre totes les emocions que tenim. Escric poesia perquè la vida és molt surrealista, molt estranya, molt fràgil. Tot està en la natura, però ja no la sabem veure, ni la sabem viure, ni la sabem entendre. Ens hem allunyat de la natura i el que vivim és una malaltia històrica, una recreació de sistemes socials, polítics i religiosos que no són naturals i que no es poden assimilar humanament.

Quan i com comença la seva passió per la poesia?

Des de molt jove tinc inquietuds per escriure. Sempre he sentit aquest impuls per tot el que m’envolta, sobretot quan era un infant, quan vaig sentir un cert despertar poètic, màgic. Això et fa veure el que és important en la vida, les relacions humanes directes i el contacte amb la natura. Quan ets petit no et poses a escriure poemes, ja que tens altres prioritats, però guardes les imatges i quan et fas gran les tornes a recuperar, d’una manera o d’una altra. Per exemple, veia imatges de les flors, dels arbres, de com la llum travessava l’herba verda. Guardo moltes imatges i moltes olors i moltes sensacions.  Me’n recordo de la meva infància a l’estiu, la felicitat, els paisatges, les formigues, els gripaus, el barri on jugava amb els amics. I ara tot això s’ha transformat, ha desaparegut.

Els meus records s’han convertit en ciment, en hipoteques i en angoixa familiar. La vida dels homes és així d’absurda i destructiva.

La primera vegada que vaig escriure va ser d’adolescent. Va ser de nit, davant el mar. Estava en una platja de Sitges i vaig entreveure una imatge de com arribaven unes ombres a la sorra, vaig entendre que eren ànimes i aquestes quedaven esteses. Això em va impactar. A partir d’aquí vaig escriure el primer poema, però no vaig acabar-lo de desenvolupar perquè em faltava tècnica i domini.

Els quatre llibres de poesia tenen el vincle de la vida?

Sí, els quatre llibres estan lligats a la vida, a les emocions i a les experiències de cada dia. No pots estar a totes hores escrivint el que vas vivint, perquè et tornaries boig i, a part, no tindries temps a viure. Sempre tinc un quadern on apunto els poemes que trobo. Alguns cops em guardo les imatges i les vivències i després les escric. La poesia no deixa de ser un treball de fermentació. Cada poeta té el seu propi procés. Els poetes acabem dient el que vivim a través de la poesia. Has de ser fidel als teus principis, al teu caràcter i a la teva actitud. Moltes vegades el sentimentalisme és fals. El poeta es deixa arrossegar per un sensacionalisme que no és real. És important que l’emoció sigui ètica, transparent. Una altra actitud tòpica d’un poeta és anar sempre cap a la tristesa, quan el poeta possiblement no és una persona que sempre està trista. Dic sempre.

A Catalunya no hi ha interès per part de les administracions i institucions per la cultura. No donen valor a la cultura catalana, a l’art català, a la poesia catalana. Però sense poesia no serem mai lliures. S’està donant prioritat als sectors privats, quan haurien de donar més pes a la cultura. Genera moviments econòmics, llocs de treball, intercanvis i noves dinàmiques. Catalunya no podrà ser mai lliure si no té una cultura forta. És necessari crear estructures i tenir cooperació per defensar-la.

Ha publicat dos llibres sobre el vi: “La història del cava” (2016) i “La vinya i el vi del Penedès (1850-2018)” (2020). D’on ve la seva relació pel món vitivinícola i en especial pel cava?

De petit vivia a Sant Sadurní i en els anys setanta aquest sector industrial del cava estava molt present en totes les famílies del territori. Ara tot això, ha canviat molt. El sector ha perdut la seva força hegemònica dins del mateix territori penedesenc. El meu avi patern treballava a Codorniu, el matern a Freixenet i el meu pare es dedicava a fer les etiquetes per les empreses del respectiu sector. Em va generar inquietuds i ganes de conèixer més coses: volia saber què havia passat per què Sant Sadurní d’Anoia i el Penedès haguessin construït tot aquell sector. Vaig començar a fer entrevistes, recerca, i al cap d’uns anys vaig escriure “La història del cava” (2016).

Els dos llibres sobre el vi van tenir molta repercussió positiva, però del sector del cava no vaig tenir cap mena de suport. Van menystenir les aportacions històriques i la crítica que feia a l’estructura del sector i el temps m’ha acabat donant la raó. De fet, és mediocre i no he rebut massa reconeixement. Com a historiador no em van facilitar la recerca. A partir d’aquí, m’agradaria constatar que no espero res de part d’ells. Estem parlant d’un sector mediocre i de la mediocritat no podem esperar res de bo.

Parlant sobre el sector vitivinícola... què representa “Vinyes mortes vora el cel” (2022), la seva primera obra fora d’un poema?

Amb aquesta primera obra artística, conceptual, he volgut denunciar la decadència de l’agricultura, l’extinció dels viticultors per la crisi dels preus del raïm, ja que veig una forma d’agrocidi, una forma d’acabar amb una tradició agrària. És la meva primera instal·lació conceptual i m’ha ensenyat a treure’m la por. És una faceta que no havia treballat mai i em feia respecte exposar-la, però al final va tenir un gran impacte i va agradar molt.

Per acabar, com arriba a fundar el Festival de Poesia a les Caves a Sant Sadurní d’Anoia?

Abans d’aquest certamen hi havia un cicle de poesia als anys noranta que es deia Es Recita, on fèiem recitals de poesia en format alternatiu i ens anava molt bé. Al primer va vindre el poeta Joan Margarit, entre altres poetes importants, però al final es va acabar. Al cap d’uns anys va haver-hi un canvi de regidoria a l’Ajuntament i vam plantejar fer el Festival de Poesia a les Caves i reprendre el que fèiem a Es Recita, però en un lloc més atractiu. El Festival vol promoure i divulgar la poesia catalana, per donar-ne el valor que es mereix. El primer recital va ser un èxit, recordo que va ser amb els reconeguts poetes Francesc Parcerises, Joan Vinuesa i Joan Porcà.