DIARI INDEPENDENT DEL PENEDÈS
Dimecres, 12 de desembre de 2018
La situació que tenim a Catalunya és dolenta i molta culpa la tenen a Madrid, però aquí també hem fet una gestió molt patètica i també tenim alguna petita responsabilitat. Només cal posar el cas del Vendrell que hem estat capaços de duplicar el pressupost anual en deute
JuntsXCat, la Crida, PDeCAT, ANC, Grauperas, Mascarells, Òmnium... : “Unitat! Unitat! Unitat!...”
“Si hace 40 años, hubiéramos estado en el marco de un federalismo a la alemana, no estaríamos pidiendo hoy la independencia.” Con estas palabras a medianos de octubre, Carles Puigdemont sorprendió a seguidores y detractores por igual, aunque quizás tenía razón
No serà amb retrets que s’avançarà en el diàleg que, estant encara a les beceroles, pot avançar una mica més ben segur
Parlen de cop d’estat, d’atemptat a la Constitució i a l’Estatut, de subtracció dels drets del diputats, de clara actuació antidemocràtica per part de l’independentisme, de fractura social, de desobediència a la llei…
Tampoc han volgut aprovar la moció per demanar la llibertat dels Jordis i dels presoners polítics
El llibre de Sant Vila, conté tots aquests ingredients, hi ha una perfilació del propi “jo”, hi ha la seva circumstància, i no poca, en tot el final del procés i crec sincerament que intenta fer algunes aportacions crítiques a tot el que ha significat el procés i les seves derivades.
Vistes les limitacions que evidencia dia rere dia la democràcia parlamentària, enfront als continuistes que intenten reformar el sistema sense canviar-ne l’estructura, apareixen els rupturistes que pretenen canviar-lo per una estructura assembleària
Llibre més que interessant, cabdal diríem per entendre amb la seva complexitat el que està passant a Catalunya
Aquest és el problema. La contradicció flagrant que estem vivint. Necessitem fets i només son capaços d’oferir-nos intencions. Necessitem canvis i només saben oferir-nos temps d’espera. Necessitem camins i només edifiquen parets
Segueixo tenint la sensació que les relacions Catalunya - Estat espanyol estan encara en fase de reconeixement. Tothom fa gestos per enviar missatges al contrari. Però que no passen d’aquí, dels gestos més o menys simbòlics
No puc evitar veure en aquest inici de trajectòria republicana que, diuen, esta fent el nostre país, uns certs trets monàrquics. Que fins i tot m'atreveixo a definir com borbònics.
Som donats a celebrar els aniversaris, fem record del fet i hauríem de valorar si el que celebrem va estar del tot bé o és manifestament millorable
Finalment, sembla que els nostres polítics estan demostrant una mica de seny. Catalunya segueix mobilitzada (que duri) mentre els politics segueixen a la presó o a l’exili (que no duri), però ens expliquen que ja hi ha gent dels dos bàndols que seu a la taula
Sempre he admirat la impertèrrita confiança de Mn. Dalmau en què arribaríem a bon port. “Això està al caure, Josep”, em deia una vegada i altra davant la meva fe dubtosa
Encara no s’han adonat que en aquest país no és seu, estem molts altres que volem gaudir de de les Festes com a festes, ni més ni menys que com festes, amb els més gran sentit de la Festa
Tenim davant un estat maltractador que, després de pegar la seva dona i prendre-li el moneder, li promet parlar de com serà la seva convivència mentre prepara dos panys nous per controlar millor la porta de l’habitatge
Cert que sempre els quedarà aquell argument tan suat de la independència dels poders de l’estat però, a aquestes alçades, imagino que poca gent hi creu. Seria tant com dir que, en una família convencional i ben avinguda, el pare i la mare tenen llibertats de moviment i decisió independents sobre el futur dels fills
Les situacions relacionades amb el llaç groc són paradigmàtiques. Uns expressen el seu sentiment reivindicatiu mitjançant els llaços, els altres no expressen el seu sentiment, els fan callar tallant o arrencant els llaços. Aquest és el diàleg que defensa l’estat?
Puc entendre que els partits –i les estructures de poder com ara la judicatura- intentin salvar els mobles i mantenir fidelitzada la parròquia amb aquestes tossuderies de negar el que és evident. Però seria d’agrair, de tant en tant, algun gest d’humilitat i reconeixement de culpa
L’Estat espanyol seguirà jugant tan brut com li calgui i no tindrem ajuda des d’Espanya i ben poca d’Europa. A Catalunya podríem acceptar que tenim un 50% de ciutadans que desitgen l’independència; d’altres consideren que no és ben bé així. Com podem guanyar?
Fa temps que vinc escoltant la tesi dels apocalíptics, sobre el procés,: «quan s’acabi aquest malson dels procés, ens trobarem amb una societat dividida»
Es troba a faltar el treball conjunt i cooperatiu del territori, que, més enllà de la legítima competència, hi hagi un treball de visió global, una voluntat d'equilibri territorial i també de la distribució de la mateixa potencialitat
