Ara sí. Sense entrebancs a la vista

Entrem en la fase final del llarg i accidentat recorregut que ha calgut recórrer per fer possible l’amnistia. Quan a l’any 2024 es va aprovar la llei al Congrés els optimistes parlaven d’una resolució ràpida, els escèptics creien que al cosa aniria per llarg. Ningú vol que li esmenin la plana, i els super jutges espanyols no volien que el legislatiu els sobrepassessin i deixessin en foc d’encenalls unes sentències que a totes llums semblaven esbiaixades i exagerades pel que fa al relat dels presumptes delictes i a les condemnes.

Una amnistia que neix d’una necessitat política i aquesta és segurament una de les seves febleses. Si hi hagués hagut sinó unanimitat, si almenys amb l’acord del primer partit de l’oposició estem convençuts que no hi hagués hagut cap mena de rebequeria per part del poder judicial. Però també, tinguem-m ’ho clar, si el PP arriba al govern (esperem que l’electorat no ho vulgui) no sols acceptarà l’amnistia sinó que acabarà dient que ells hi estaven a favor des de sempre (al temps). Fixem-nos que en aquets moments que tornen a ser claus ja que és el Constitucional qui es pronuncia definitivament per tancar el debat no hem vist cap mena de convocatòria de mobilització com vam anar veient-se en els moments importants de la tramitació de la llei.

El llarg procés de l’aplicació de l’amnistia ens ha deixat també algunes realitats constatables, per exemple hem vist com el partit socialista ha fet una evolució en aquest aspecte, des de negar-la a posar-la en el primer pla de la legislatura, “fer de la necessitat virtut” dixit, argument sense possible resposta. Els votants i les bases socialistes que eren contràries a la mesura de gràcia han també apaivagat les crítiques i només queden alguns irreductibles sense massa influència. Però la paradoxa més gran està en el camp de la justícia, el Tribunal Suprem que hauria de ser el màxim garant de l’aplicació de els lleis, es complau en no aplicar la llei votada al Congrés i estant garantida la seva constitucionalitat i avalada pels tribunals europeus, encara mostra la seva rebequeria en aplicar-la: retorça la llei, demora la seva aplicació amb arguments demagògics i allarga el temps amb interlocutòries buides contingut.

I al mateix Constitucional s’ha generat un debat ja fet, la primera proposta que va arribar a la taula -resposta a un recurs de Jordi Turull- va ser contrària a l’aplicació de l’amnistia alineant-se amb els arguments del Suprem. Va ser rebutjada per la majoria. Ara tenim ja “filtrada” una segona sentència al recurs de Dolors Bassa, redactada pel President del Constitucional que, a més de valida un cop més l’amnistia, envia algun missatge enverinat al Suprem i instant-lo a aplicar la amnistia amb rapidesa i sense més entrebancs ni recargolat subterfugis.

Si el Suprem no és treu de nou un conill del barret haurà d’aplicar l’amnistia i això portarà per tant la fi d’un episodi de la política catalana que ha durat prop de 10 anys

El retorn de les persones encara fora del país per causa de la persecució del Suprem. Entre elles el President Puigdemont serà doncs una realitat. Això hauria de “normalitzar” la política del país i encarar el futur sense el llast de l’absència d’alguns dels protagonistes de la història recent de la vida política del procés.

Des de l’òptica del respecte personal és una excel·lent notícia pel que fa a les possibilitats de que el President pugui refer la seva vida al país sense cap temor de noves repressions. Des de l’òptica política hi ha un cert escepticisme sobre el rol polític que jugarà, però això serà decisió seva i valorem que ho pugui-hi fer en llibertat.

Però al fi de l’exili i de les inhabilitacions permetrà també (que no sabem si paga la pena) ser molt més crítics amb el que va passar i com es va gestionar tot plegat...

Però d’això ja en parlarem si cal.

Ara que s’apliqui l’amnistia i tanquem un cicle