Embolica que fa fort

El concepte sembla fàcil d’entendre. Segons el diccionari, l’autodeterminació és l’acció per la qual un poble decideix lliurement el seu futur polític. Però, al mateix temps, baixant al nivell del comportament individual, ens parla de la acció de decidir per un mateix. Requerint per tant definir també els conceptes d’individu i poble per aconseguir, si és possible, una idea clara de les nostres idees i actituds.

I la cosa es comença a complicar. Perquè la definició d’individu continua embolicant la troca. Dir que hom és una persona pertanyent a una classe, corporació, grup social o comunitat humana implica, agradi o no, ser el resultat de la suma de diverses creences, fidelitats, adhesions, etc... que defineixen entre tots els individus, en no ser estrictament idèntics i coincidents, subgrups múltiples més o menys reiteratius. Perquè per exemple, si tenim en compte només una d’aquestes pertinences, el conjunt de la societat que analitzem podrà ser dividit en dos grups. Els que estan a favor de tenir aquella propietat, i els que prefereixen no tenir-la. Però quan obrim el ventall i intentem estudiar la distribució conjunta de dues pertinences, cadascuna amb favorables i contraris, la cosa es comença a embolicar. D’entrada, creant quatre grups. El favorable a tenir les dues propietats, els favorables a tenir la primera i no la segona, els que defensen la segona i reneguen de la primera, i els que no volen saber res de una ni de l’altra. Una operació de disgregació que es repetirà cada cop que incorporem, un aspecte nou, convertint el que era inicialment una segregació en un nombre limitat d’opcions, en un guirigall cada cop més difícil d’interpretar, entendre i gestionar.

Per això, els humans vàrem intentar simplificar la situació, agrupant als integrants d’una societat en funció de les seves tendències i creences, i creant categories d’agrupació entre les que destaca especialment el concepte de poble, definit com a conjunt dels habitants d’un país, units per vincles naturals, socials, i sobretot, familiars i històrics. Unes categories d’agrupació, afavorides inicialment pel pas al sedentarisme i l’acumulació del poder en grups definits d’aquell mateix poble, que acabarien definint grups més reduïts però poderosos que exercirien el poder sobre la resta de la població.

L’eina del poder en que acabà convertida la lluita entre els diversos grups, amb el temps, ha anat definint l’estructura social que avui tenim, i que no ha fet més que clonar i repetir aquells processos de les tribus humanes transhumants que, en fer-se sedentàries, han anat definint l’organització territorial i de poder de la humanitat. Massa sovint amb interferències que han trencat aquelles estructures que tant varen costar d’aconseguir.

Però el manteniment de les diferències entre els humans, avui tan defensada per la gent suposadament progressista però que no lluita contra les desigualtats socials, segueix fent estralls entre nosaltres. Les guerres, el racisme, la destrucció selectiva del planeta, etc... en son mostres força evidents. Em permeto apuntar un fet d’aquests dies com a exemple de permanència d’aquestes xacres ancestrals.

El joc polític a casa nostra (Catalunya/Espanya) ha ressuscitat l’esmorteïda autodeterminació. Ignoro si com a eina política d’uns quants per permetre’ls mantenir en l’horitzó futur la seva supervivència, o com a argument temporalment útil per embolicar una mica més el panorama polític. Amb la possibilitat d’emprar-la com a eina llancívola de lluita política en l’evident divisió entre dretes i esquerres o entre nacions consolidades i estats futurs més o menys independents en que vivim. El possible retorn dels exiliats dirà si tot plegat és o no una cortina de fum. Un moviment oportunista per tornar a sortir als diaris, mantenir-s’hi uns mesos més a la poltrona o marcar diferències entre comunitats. Tot i que els focs, ai las,  no respectin fronteres entre comunitats, pobles o nacions.