El dret de cuixa

A Catalunya -i especialment en l’àmbit de la vegueria del Penedès- el concepte de dret de cuixa forma part de la cultura popular acceptada, encara que, a l’hora de la veritat, les proves concloents de la seva existència, estan encara per descobrir.

La “Ius Primae Noctis”, coneguda a la resta de l’estat com “derecho de pernada”, era el privilegi que tenien els senyors feudals de poder mantenir relacions sexuals amb les dones dels seus dominis (habitualment les remenceres) durant la seva nit de noces, disposant a la seva voluntat de llur virginitat.

L’interès i coneixença en aquesta regió, deriven de la llegenda que explica que un hereu geltrunenc (Vilanova encara no existia) va recórrer al rei Jaume I, per poder evitar el que avui consideraríem la humiliació d’haver d’oferir l’himen de la seva promesa al senyor feudal.

Aconseguir-ho exigí com a condició, renunciar a ser remença del feudal i establir-se fora dels seus dominis, en una zona que fou batejada com Vila Nova i que, passat el temps s’associà amb La Geltrú donant lloc al poble actualment cap de la comarca del Garraf.

Però potser cal deixar clar que situacions com aquesta eren i segueixen essent molt més freqüents del que caldria. Que l’abús de poder dels dominadors sobre els dominats segueix ben viu. Perquè si Herodot, al segle V abans de Crist, ja explicava que al desert de Líbia hi havia una tribu en la que es presentaven al rei totes les noies donzelles per si volia ser “el primer a conèixer-les”, als anys 80 del segle passat, el president congolès Mobutu en nom d’una suposada tradició tribal aconseguia tenir una súbdita verge cada dia al llit, i el dictador Rafael Trujillo, a la República Dominicana, s’autoadjudicava el dret de cuixa.

Però tampoc, vists els exemples que he posat, hem de caure en la temptació de atribuir aquests comportaments als països o ètnies més endarrerides cultural i políticament. Cert que els testimonis no apareixen fins l’edat moderna, però sembla que més per la manca de cultura documental que per absència de pràctica. Perquè els britànics, practicants de l’hàbit, havien fet seva l’expressió “dret del senyor” compartida amb França. I Catalunya no fou una excepció. Curiosament, hi ha documents que demostren que, tenint poder econòmic, el pagament de dos sous i vuit diners al senyor feudal eximia de l’obligació. Però, més curiosament encara, pagar setanta lliures catalanes al monestir de Poblet, tenia el mateix efecte pels vilatans de Verdú.

Tot plegat (disculpeu aquest llarg pròleg) m’ha vingut al cap arran de la voluntat del president Donald Trump de convertir-se en un feudal del segle XXI després de signar un acord de seguretat amb Groenlàndia i pendent de compatir idees i futur amb Dinamarca.

Però tot plegat, sembla obeir a una voluntat de reformar i reformular la distribució de les influències de tota mena, tot començant per les militars i econòmiques. Com quan a l’edat mitjana, els reis (o els papes) proclamaven una campanya militar contra la resta del món (allò que anomenaven “infidels”). A canvi de la participació en ella, generalment, oferint la possessió de part dels territoris que es conquerissin o, en el cas de les creuades d’àmbit religiós, butlles i perdons dels pecats igualment atractius.

Trump, en la seva proposta, sembla que oferirà la creació d’una nova OTAN. Es a dir, una força militar que tindrà poders exclusius en la defensa dels territoris associats. Però reservant-se per els seus EEUU (queda per veure si ampliats o no) el paper de defensor de la democràcia. Un procés que ja es va gestar durant l’edat mitjana que abans descrivia. Perquè potser cal recordar que els castells feudals que dominaven territoris més o menys limitats, van acabar creant ducats, comtats, etc... que, amb el pas del temps i fusions, esdevingueren regnes mentre tot seguia evolucionant cap als imperis que l’arribada de la democràcia posaria en qüestió, generant els països que actualment tenim.

Què ens falta per reprendre el procés?