Llengua catalana

El català, la llengua de proximitat

Eix

Eix

Hem viscut uns anys de miratge, d’un fals benestar que ha ens ha distret del ben ésser autèntic, que és ser, no pas tenir. El ser dona fe del nostre pas pel món, el ser és testimonial i tal vegada útil per als altres. El que tenim és efímer, ho deixem quan morim. És per aquest motiu que val la pena llegar alguna cosa valuosa: la llengua, per exemple, i la cultura que porta aparellada. El que està en perill no és només, doncs, una llengua en crisi, sinó poder ser, viure plenament en aquesta llengua.

No podem ser si ens neguem ser el que som, o patim l’ofec de l’expressió del ser. És una situació tràgica. Per aquest motiu sorprèn l’actitud d’alguns que es volen progressistes a casa nostra. Hi ha un punt de ceguesa que els fa insensibles a la realitat evident. Així, de la mateixa manera que no només per humanitat sinó per sentit de justícia cal protegir la gent en situació vulnerable, o de les persones diferents, sigui quina sigui la seva diferència, cal protegir els catalanoparlants, hores d’ara minoria en el seu propi territori. Aquest progressisme que rescataria una llengua africana que no coneix, i bé està que es protegeixin les llengües africanes, és només un exemple, es mostra totalment indiferent al patiment dels parlants de la llengua catalana.

No és només un deure cultural protegir la llengua catalana: és un deure moral. Les institucions, tothom en té la responsabilitat. La llengua és la columna vertebral de tota una cultura.  

Quan l’any 2019 vaig enllestir l’assaig testimonial La meva llengua, la meva vida (Voliana Edicions), ja feia temps que veia el fum del foc. El llibre, publicat l’any 2020, va ser una resposta a la inquietud que m’amarava l’ànim conscient del perill a què estava exposada la llengua catalana. Som al 2022 i el problema ha crescut, el foc es ben encès i cada dia que passa hi ha més piròmans, només cal observar la realitat ambient.

Entre altres perspectives, en les meves reflexions apuntava a mirar la llengua com un bé ecològic a preservar. Si conservem les llavors pròpies del lloc per preservar el cultiu d’origen, ¿no hem de preservar la llengua que ens determina en aquest mateix territori? I de la mateixa manera que considero el feminisme com un humanisme, i que és tota la societat qui ha d’estar implicada a canviar el marc mental que històricament ha subordinat les dones, la llengua també hauria de ser considerada un bé a cultivar per tots els habitants de Catalunya i els indrets que tenen el català com la llengua pròpia. Un bé a cultivar es tingui la llengua d’origen que es tingui, aquest és un afer que no només han de dur a terme els catalanoparlants sinó tothom qui ha nascut, viu i treballa a Catalunya. En tant que bé patrimonial històric, geogràfic i cultural ens ateny a tots. Per solidaritat, per empatia, per noblesa d’esperit, per justícia.

Ara afegeixo un nou concepte a aquest bé vist de manera ecològica: el català és la nostra llengua de proximitat. Ara que es parla d’elaborar i consumir productes de proximitat de cara a la supervivència dels humans sobre la Terra, ara que es volen promoure accions decidides que atenuïn i disminueixin en el possible la pujada de temperatura global que provoca el canvi climàtic, ara és hora també d’impulsar el fet de parlar la llengua pròpia del territori en tots els àmbits de la vida quotidiana. Si considerem el nostre oli, el nostre vi, les peculiaritats de la nostra cuina, si apreciem la nostra música, les nostres tradicions populars, el nostre imaginari col·lectiu, si valorem el nostre art gòtic i romànic en el que val per la seva bellesa i singularitat, ¿no hem de considerar un valor inestimable la llengua catalana?

El món unificat i globalitzat iguala, la cultura de proximitat distingeix. El que busca tant el viatger com l’estudiós és la diferència, la distinció, les particularitats del lloc que visita o hi fa estada. Quan anem pel món, ¿no ens complau com a mínim aprendre les paraules de salutació de cada país, l’expressió de la seva idiosincràsia a través de la llengua?

En aquest mateix sentit, cal una mirada oberta envers el català, tant si som catalanoparlants com si no. Cal considerar el valor històric, cultural i antropològic d’aquesta llengua i defensar-la, com defensem els drets humans, de la depredació i el genocidi de la llengua catalana que s’intenta dur a terme cada dos per tres. Cal aclarir que no es tracta només d’una voluntat política igualitària fruit d’un estat totalitari, sigui quin sigui el règim establert a Espanya, i, per tant, governi qui governi: és el desig ocult d’anular la personalitat que tota llengua expressa: una metafísica del ser.

Reprenem el fil: el català és la llengua de proximitat que, com se sap, és tradicionalment hospitalària amb tantes llengües com es parlen a Catalunya. Però cal recalcar-ho per no oblidar-ho: només el català és la llengua pròpia. Una altra cosa són les llengües que es parlen a cada casa, tant si són majoritàries com si són minoritàries.

Parlar en català no va en detriment de cap altra llengua i no hauríem de justificar el que hauria de ser entès com un fet normal. Però encara cal fer evident el que és natural, o ecològic, segons el nou llenguatge amb què descrivim les realitats que es van imposant: si cal cultivar les llavors biològiques autòctones, també cal cultivar les llavors immaterials, com ara la llengua del lloc.

Fem fora les pors induïdes, ja que sens dubte la repressió fa el seu efecte. En el camp de la psicologia es diu que quan es mantenen les relacions tòxiques és perquè hi ha una indefensió apresa. Fem un salt i siguem clars i assertius: cal considerar un intent d’assassinat espiritual a tota una cultura i la seva gent la voluntat d’exterminar la llengua catalana. L’Estat que ens amenaça ens vol tenir, no vol pas que siguem com som. De manera que per ser individualment i col·lectivament com som (en l’última dècada s’ha arribat a aquest punt d’obertura de consciència i sembla que prou majoritària), ara ja sabem que cal un estat propi que ens permeti desenvolupar el nostre potencial. No esperem que, com les granotes en el bany Maria, mori la nostra llengua per inanició, per falta d’aire, per l’ofec programat. Ara i aquí on som, parlem tant com sigui possible en català, la nostra llengua pròpia que no es pot negar que és la nostra llengua de proximitat. Si no ho fem per amor fem-ho almenys per consciència ecològica.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!