Unitat i credibilitat de l’esquerra

En les darreres setmanes s’ha tornat a instal·lar amb força el debat sobre la unitat de les esquerres. Davant la bogeria en la que s’han situat les societats occidentals, amb la incidència cada cop més gran dels espais reaccionaris, i l’atomització de l’espai progressista, moltes i diverses veus reclamen llistes conjuntes, estratègies compartides i menys competència fratricida. Sens dubte, la unitat pot ser una eina útil. Però reduir el creixement electoral de l’esquerra a una qüestió estrictament aritmètica és un error. El factor decisiu no és només la suma, sinó la credibilitat.

La ciutadania no ha deixat de voler polítiques progressistes. El que sovint ha deixat de voler és votar opcions que no compleixen el que prometen o que practiquen el possibilisme com a norma permanent. La gent vol votar esquerra, però una esquerra que sigui coherent amb el que diu defensar.

L’habitatge és un exemple claríssim d’aquesta tensió entre discurs i pràctica. Segons una enquesta recent de GESOP, quan es pregunta a la població si avala la prohibició de la compra especulativa d’habitatge, el suport és contundent: un 62,5% hi està a favor. En canvi, només un 26,1% dona suport a una bonificació del 100% de l’IRPF als propietaris de pisos de lloguer.

Les dades no deixen marge a la interpretació: hi ha una majoria social clara que aposta per limitar l’especulació i no per incentivar fiscalment els propietaris. En aquest context, cap partit que es defineixi com d’esquerres pot oposar-se a la prohibició de la compra especulativa sense entrar en una contradicció flagrant amb la base social que diu representar. Això, sobretot, interpel·la directament a formacions com el partit socialista.

Quan una majoria tan àmplia de la població —més del 60%— es posiciona a favor d’una mesura estructural contra l’especulació immobiliària, no estem davant d’una proposta radical o marginal, sinó davant d’un consens social emergent. Ignorar-lo o rebaixar-lo en nom del “realisme” o de la “seguretat jurídica” no és pragmatisme: és desconnexió.

La credibilitat es construeix justament aquí. No en la retòrica, sinó en la coherència entre el que es proclama i el que es defensa quan hi ha pressions econòmiques o mediàtiques. Si els partits progressistes assumeixen que el seu paper és modular o aigualir les demandes socials per fer-les “governables”, el que transmeten és que les seves conviccions són negociables.

La unitat pot multiplicar escons. Però sense credibilitat, aquesta suma és fràgil. L’electorat progressista no demana uniformitat acrítica, sinó claredat i compromís. Vol saber que quan vota per garantir el dret a l’habitatge, està votant una força que farà tot el possible per limitar l’especulació, no per buscar equilibris que acabin afavorint els mateixos de sempre.

En un moment en què les desigualtats s’agreugen i l’accés a l’habitatge s’ha convertit en una emergència social, l’esquerra té una oportunitat clara: reconnectar amb una majoria social que vol canvis profunds. Però aquesta reconnexió no passarà només per fotografies d’unitat ni per coalicions tàctiques. Passarà sobretot per demostrar que, dins del perímetre de l’esquerra, el que es diu en campanya es defensa també quan toca legislar. Perquè es tracta de la credibilitat de “tota” l’esquerra, que és el que la votància reclama per poder tornar a creure en la il·lusió d’una societat més justa.

Sense la credibilitat de tot l’espai progressista no hi haurà creixement, ni en cadascun dels seus calaixos, ni en la seva suma.