Sobre la gratuïtat de la C-32

En els darrers temps s’ha reobert el debat sobre la possible gratuïtat de la C-32, especialment pel que fa al peatge de Sitges. Tot i que pot semblar una mesura atractiva a primera vista, crec que cal analitzar amb prudència quines conseqüències reals podria tenir sobre la mobilitat i la seguretat.

La C-32 en aquest tram és una autopista amb característiques molt particulars. Es tracta d’una via estreta, amb trams sense vorals amplis, que discorre entre túnels i zones amb poc espai de marge. Això significa que qualsevol avaria o accident pot generar ràpidament situacions de risc o col·lapses de trànsit, ja que els vehicles tenen molt poc espai per apartar-se a un lloc segur.

La gratuïtat total podria provocar un augment molt notable del volum de trànsit. No només hi circularien més turismes, sinó que també s’hi podrien desviar camions i vehicles pesants que avui utilitzen altres rutes. En una autopista amb aquestes limitacions físiques, aquest increment d’ús podria acabar empitjorant la fluïdesa i, sobretot, la seguretat.

Els peatges, agradi o no, també han funcionat històricament com un mecanisme de regulació del trànsit. Eliminar-los sense estudiar bé alternatives pot acabar generant un efecte contrari al desitjat: més congestió, més risc i una via que podria quedar saturada en hores punta o caps de setmana.

Potser la solució no és tant la gratuïtat absoluta com buscar fórmules més equilibrades: mantenir les bonificacions per als usuaris habituals, gestió intel·ligent del trànsit o mesures específiques per evitar la saturació d’una infraestructura que, per la seva configuració, té límits evidents.

Quan es parla d’infraestructures viàries, sovint ens fixem només en el cost immediat per a l’usuari. Però la seguretat, la capacitat real de la via i l’equilibri del sistema de mobilitat també haurien de formar part central del debat.