El professor laboral

No és fàcil que trobem representada la feina del professor de Formació Professional. Alguna raó deu haver-hi, alguna raó que deu tenir a veure amb el romanticisme que impregna la idea de la pedagogia. El mestre és aquell que ens eleva, que ens porta a desenvolupar el màxim de les nostres capacitats, que ens obre nous horitzons i bla, bla bla. Xerrameca buida però que ennobleix. A tothom li agrada pensar que la seva feina està emparentada amb les més altes aspiracions humanes. No, qui ensenya un ofici no està per collonades. No anem a treure el nas pels núvols de la filosofia ni a deixar-nos dur pels versos dels poetes. D’aquí en sotireu fusters. Fusters per a que us guanyeu la vida. Materialisme a ras de terra. D’aquell que, sense fanfàrries ni festivals de final de curs, al final permet el progrés material de la societat. Maleïts treballadors de mans endurides que omplen el metro i els autobusos, esmorzen amb Xibeca i reneguen entre fum de tabac. Pobres treballadors que tiraran endavant una família amb molt d’esforç i que potser portaran algun fill a la universitat.

La mà dreta en contacte amb la matèria, pràcticament dins la fusta. L’autor ha il·luminat el cap i la mà, els dos protagonistes. El professor és coneixement i és acció, treball. Molt abans de l’enèsima llei educativa a casa nostra, el de formació professional sabia què eren les competències i sabia que necessitaven el cap -saber- i la mà -fer-.

M’agrada la dignitat amb què ens mira. Iuri Dmitrievich Petrov creia fermament en el valor d’aquesta feina. Un heroi de guerra soviètic no pinta cursilades burgeses. El professor de laboral ens mira cansat i somrient alhora. Abnegació. Objectius petits. Les eines endreçades, el coneixement des de les mans, la mesura exacta, la paciència i la fe. Fe en el ribot i la barrina, en la màquina i el vernís. El professor és un doll d’humanitat que ens mira i sap que no el valorem com al catedràtic de física, però ell és allà, en primera línia.

A casa nostra, la formació professional mai ha tingut molta tirada. Venim del somni social d’accedir a la universitat i encara no n’hem sortit del tot. A més, els estudis professionals han estat tradicionalment poc finançats i mancats de recursos. Han funcionat com a via d’escapatòria per a la major part dels estudiants que no podien accedir a opcions amb més prestigi. Però el valor és el mateix. Una societat necessita instal·ladors d’aire condicionat en major mesura que arquitectes. Necessitem jardiners, comercials o persones que s’ocupin de la gent gran. I ens calen amb els coneixements, les habilitats i la qualitat humana que trasllueix el professor de laboral.