Música

Ja són més de quaranta, la maduresa

FIMPT. Eix

FIMPT. Eix

En èpoques en que tot vol ser efímer, i amb caducitat gairebé inherent als mateixos actes, el FIMPT indica una clara voluntat de continuïtat, permanència, una constància envejable i també com no, una disposició a tenir un lloc, per modest que sigui, en la progressió geomètrica del món dels festivals de musica a l’estiu català. El FIMPT neix quan els festivals que es feien durant els mesos de juliol i agost es podien comptar amb els dits de les mans i encara en sobrarien. El festival va ser fruit de l’impuls de sectors actius de la cultura popular per dinamitzar, popularitzar i eixamplar el marc de difusió de les músiques de caràcter populars.

El naixement del Festival obeeix en bona part a la recreació de la festa un cop van arribar els ajuntaments democràtics i la voluntat compartida entre administració i sectors actius de la cultura i la festa en crear una nova dinàmica, d’estructurar un nou sistema d’organització i programació de manera participada i molt més a prop de la voluntat de que la festa fos un element d’identificació ciutadana.

El FIMPT naixia doncs inicialment amb la voluntat de potenciar les músiques populars i tradicionals que formaven part de la festa.

Érem els principis dels vuitanta, els ajuntaments començaven la singladura ja en democràcia i a la nostra ciutat es va obrir un procés de participació àmplia en la conformació d’una nova visió de la Festa. La regidora Assumpta Baig va convocar a les entitats de la ciutat per crear de manera dinàmica una estructura flexible però compromesa i responsable per organitzar les festes i en concret la Festa Major, i dins de la Feta Major s’hi van incorporar uns concerts de gralles i altres sons tradicionals. Fou l’origen del FIMPT.

La música és un dels elements de creació cultural més antiga i més desenvolupada. La música és un llenguatge expressiu de caràcter universal, però també arrelada als territoris. On es fa es fonamenta amb sentiments, tradicions, estimació i vinculacions amb els cicles festius o rituals. Constitueix doncs un element d’identificació de col·lectivitats en un territori i amb una cultura. Però les comunitats culturals no són comunitats aïllades i la majoria de les vegades han interseccionat conceptes i valors donant cultures polivalents i barreges que les han ajudat a sobreviure primer i a potenciar-se després. La música no ha estat menys i així podem sentir grups que fusionen diverses tradicions culturals i adapten els sons de diversa procedència amb la absoluta normalitat i enriquint la creativitat.

A les beceroles del Festival van ser clarament amb voluntat de potenciar aquestes músiques tradicionals, després el mateix Festival es va escindir de la Festa Major i va agafar embranzida i personalitat pròpia i a fe de déu que ho ha aconseguit, 41 edicions en donen testimoni.

Al llarg d’aquests anys de festival s’ha anat consolidant un esforç per tal de que el festival FIMPT esdevingués un punt de trobada de la diversitat cultural i musical però també en un paradigma de la convivència i plataforma de relació entre les cultures i les músiques d’arreu del món. També al llarg d’aquest anys s’ha pogut comprovar com inicialment aquesta era una aposta per potenciar les músiques minoritàries però que en l’actualitat tenen ja un reconeixement consolidat. No ha estat, evidentment, només feina del nostre festival però segur que aquest hi ha contribuït de manera decidida per la seva importància i pel reconeixement que ha tingut i té en els món de la música popular i tradicional.

El FIMPT ha tingut moments en que s’ha situat en el punt més alt dels festivals de música popular. Segurament el creixement el va fer, no morir d’èxit perquè no ha mort mai, però va quedar ferir d’èxit. Les olimpíades del 92 amb tot el programa cultural al seu voltant van tocar el nostre festival. I després la remuntada va ser possible amb esforç i dedicació.

L’aposta de que la ciutat esdevingués un marc de convivència de músiques, cultures i ètnies diverses no va ser altre cosa que la conseqüència natural d’una ciutat que sempre ha viscut amb respecte la diferència i l’ha vist com un valor d’enriquiment col·lectiu i com una oportunitat global.

I així es va entendre des del 1981.

Un festival que mica en mica es va anar necessàriament professionalitzant però que va comptar des del principi amb molta gent que feia de tot, des d’anar a buscar instruments a la duana francesa, a acollir a casa seva grups o bé acompanyar-los a actuacions a altres ciutats que era una font d’ingressos del mateix festival.

Gent amb disposició, que ho feien per amor l’art i amb voluntat de servei. Però també va arribar el moment en que calia garantir estructures, entomar les exigències dels grups i de les infraestructures que calien en cada moment. I calia professionalitzar-lo.

Així el festival doncs va tenir un procés de creixement estructurat i dinàmic, i podríem posar molts noms damunt la taula com a responsables d’aquest creixement en qualitat i projecció, personal voluntari, treballadors de la administració, persones disposades a donar un cop de mà, però ho personalitzem en dos noms com representants de tanta gent que hi va col·laborar, el Josep Albà que el va dirigir forces anys i el Miquel González que hi va fer de tot.

I precisament enguany el festival ha retut homenatge al Miquel, que va morir fa uns mesos. Era, creiem, de justícia fer-ho. La sensibilitat dels organitzadors cal agrair-la, els honora i honora el festival.

El mateix Miquel González escrivia en el llibre del FIMPT quan es van complir els vint i cinc anys del festival: “No se si és el moment de fe balanços, potser no. El que realment puc defensar i acreditar és la intenció de moltes persones, de molts bons amics meus, que sense demanar res han acompanyat grups arreu de Catalunya, han fet molts viatges a l’aeroport, i fins i tot, ha allotjat gent a casa seva”. I Seguia el Miquel González “Jo sóc insatisfet de mena. Crec que no hem tret tot el profit que els 25 anys haurien d’haver deixat a la ciutat i als vilanovins. M’agradaria encara que aquest festival recuperés la importància  que va tenir als finals dels 80 i principis dels 90. Voldria veure actuacions de músiques tradicionals dins es programacions habituals de la ciutat....”.

Lloables desitjos.

Tant de bo de mica en mica es vagin complint. Seria la manera més positiva de recordar el Miquel González que va tenir un paper clau i determinant en la creació, consolidació i projecció del FIMPT.

Gaudir de la música, de la festa i fer-ho amb el convenciment de que, encara que sigui de manera modesta però important i digníssima, aquest festival i la ciutat participa activament en la possibilitat de fer conviure i interseccionar de manera pacífica i enriquidora per tothom de les cultures diverses.

Si ens hi esforcem segur que aconseguirem de nou posar el festival al capdavant -no n’està lluny, quedi clar- de la proposta de difusió de la música popular i tradicional.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!