Refugiats

Les lliçons de la història

Refugiats al pas fronterer de Medyka a Ucraïna. ACN / Jordi Pujolar

Refugiats al pas fronterer de Medyka a Ucraïna. ACN / Jordi Pujolar

Segons expliquen els experts en migracions i moviments de persones a nivell   internacionals el món està vivint la pitjor crisi humanitària d’ençà la segona guerra mundial. Amb dades segurament ja superades prop de 60 milions de persones han estat desplaçades per situacions de conflictes armats i valgui com exemple que a Síria prop de la meitat de la seva població s’ha desplaçat fugint dels combats i també de la repressió col·lateral al conflicte. Més dades. Més de 300 milions de persones viuen en un país que no és el seu, moltes d’elles arribades fugint del país d’origen a la UE, el flux en els darrers temps i amb una certa constància hi ha prop de 3 milions d’arribades.

Les imatges de les arribades d’aquets refugiats són d’una cruesa notable. Qui no recorda la fotografia del nen ofegat en una platja en un intent d’arribada a  terres gregues. Tenim molt present encara la mortaldat de la frontera de Melilla on un allau de persones que volien travessar la frontera per poder posar els peus a Europa van topar amb una inusitada violència innecessària per part dels cossos policials.

Darrera de cada persona hi ha una història, hi ha una vida que s’ha estroncat i que han estat obligats a marxar del seu país deixant el que tenien, marxant amb el que porten posats i llançar-se a l’aventura amb el risc de perdre la vida, no els queda res més.

I no està de més recordar el concepte de refugiat: Persona que es troba fora del seu país de nacionalitat o de residència habitual i que no pot o no vol tornar-hi perquè tem per la seva integritat física, ja sigui perquè té temors fundats de ser objecte de persecució per motius d'ètnia, raça, religió, sexe, orientació sexual, nacionalitat, opinions polítiques o pertinença a determinat grup social, ja sigui perquè vol evitar les conseqüències d'un conflicte armat o d'una situació de violència permanent, la violació dels drets humans o els efectes d'un desastre natural o humà. És una definició que recull el que diu el conveni de Ginebra de l’any 1951 amb les modificacions del Protocol de Nova York de 1967. I tanmateix a mesura que es donen noves complicacions i causes s’amplia el concepte. Evident.

I cal fer èmfasi amb el concepte de que no pot tornar perquè hi ha més perill del que seria acceptable i raonable.

Per tant si no pot tornar caldrà posar les condicions perquè pugui viure en el país d’acollida i fer-ho ni més ni menys -potser a l’inici amb més atenció- amb les condicions “normals” que puguin tenir el conjunt de la ciutadania del país acollidor.

És fàcil dir-ho, ja ho reconeixem d’entrada, i complicat fer-ho efectiu.

Però el llistat de conflictes que han generat un allau més o menys gran de refugiats de després de la segona guerra mundial, és llarga. Alguns exemples: La revolució Hongaresa, la fi de l’URSS, els Balcans la guerra i la desmembració dels estats, Afganistan, Eritrea, Sudan i tot aquella regió, Síria i fa mesos Ucraïna i naturalment totes aquelles migracions que més enllà de la guerra cerquen una millora de les seves condicions de vida.

I també cal constatar que hi ha un seqüència de fet que gairebé fixa un clixé, un patró de comportament. Hi ha primer en el moment que esclata el conflicte en que hi ha un atenció mediàtica intensa i per tant ajuda a que es desenvolupi un sentiment de solidaritat immediat, després s’estabilitza la informació i per tant també baixa la tensió acollidora i finalment es passa a un mena de rutina o ja no hi ha grans titulars i un cert oblit d’aquells refugiats que amb un acte solidari, espontani s’anaven a recollir amb una furgoneta a la frontera entre Ucraïna i Polònia.

La rapidesa en la transmissió d’informacions, imatges i noticies també ajuda a que la mobilització solidària sigui també més ràpida, però quan van decreixent les informacions també ho fa l’acció solidària.  

L’oblit és el pitjor que pot passar amb el conjunt de refugiats, ja que l’oblit vol dir que moltes vegades, per traves administratives, per una burocràcia inflexible i pels discursos d’alguns partits polítics les persones refugiades quedin sense cap mena de suport o referències en el país que pretesament els acollia. És evident que les mostres de solidaritat, espontànies moltes d’elles, -que hem vist recentment i tots en coneixem alguna de directe- no es poden sostenir si les administracions no tenen una planificació a mitjà i llarg termini que primer ajudi  i després acompanyi en la integració dels refugiats vinguin d’on vinguin, siguin del color que siguin i siguin per les causes que siguin, facilitant-los tot allò que els calgui perquè acabin essent uns ciutadans més de l’UE amb tot el que això comporta amb drets i també amb els deures corresponents .

I aquesta actitud cal que sigui consensuada entre els països acollidors, no valen externalitzacions de les migracions obligades a tercers països, calen polítiques actives en els llocs de nova residència però també mesures diplomàtiques que facilitin les condicions, per si els avui refugiats, si volen i lliurament, puguin retornar als seus països d’origen, amb les condicions i salvaguarda personals i vitals protegides.

Aquesta és una obligació de les democràcies en les que totes les persones tenen els mateixos drets i alhora els mateixos deures, que ens mouen generalment en un marc legislatiu que reconeix la igualtat. Aquesta afirmació no necessita matisos. Però també és cert que portar a la pràctica aquesta afirmació té unes dificultats enormes. Dificultat que requereixen la participació activa de les administracions però també i de manera molt directa del conjunt de la ciutadania. L’augment de manera potser massa ràpida i alta de fluxos migratoris pot haver comportat un certa sensació d’intrusisme en alguns sectors de la societat receptora. Aquesta sensació, que en alguns moments pot ésser més que això, només es pot combatre amb l’augment dels serveis bàsics i essencials com poden ésser més disposició de places escolars, de serveis d’atenció mèdica, d’opció d'habitatge digne, de major seguretat. La millora i augment dels serveis però s’ha de fer pel creixement de població és a dir per l’augment de la quantitat de persones i no pensant en criteris d’immigració. La presència de nous ciutadans ha aguditzat els problemes existents no els ha creat de nou i, per tant, les respostes que cal donar també necessiten d’adequar-se com més aviat millor a les necessitats reals dels barris i ciutats que són receptors de nous ciutadans i ciutadanes. Necessàriament caldrà, també, des d’una òptica de realisme atendre a la diferencia amb alguna especificitat que ajudi a través de la reflexió cívica sobre els models d’acollida permetre una convivència real i una immersió en les noves realitats que els tocarà viure als nouvinguts.

Arran de l’anomenada “crisi dels refugiats” que va tenir lloc al 2015 i que va afectar gran part d’Europa, s’han pres mesures però dissortadament no totes van en el mateix sentit, mentre alguns posen tanques i filferros a les fronteres, altres fan mans i mànigues per acollir fins i tot per sobre de les seves possibilitats.

Deure moral, obligació humanitària, totes les persones tenen dret a una seguretat vital i per tant els països acollidors han de posar les mesures i també el discurs de conscienciació cap a la societat.

Vivim en un país que també va tenir la seva quota de refugiats. La fi de la guerra civil va significar la fugida del franquisme i la seva repressió de molta gent. Hi ha un document estremidor que indica la magnitud de la tragèdia que es va viure comparable a les que vivim avui. El petit llibre El document de Prats. Informe de l’èxode de Prats de Molló del 27 de gener fins el 16 de març de 1939. Es tracta d’un document d’una gran importància que tot i esser unes notes d’un funcionari municipal, potser degut a la magnitud de la tragèdia, s’allunya del llenguatge oficial i escriu una crònica dels fets carregada d’humanitat i carregada de sentiments davant uns fets que van remoure la consciència dels habitants de Prats de Molló davant l’allau de refugiats que hi arribaven. El text no es permet cap frivolitat, descriu la por, la fam, els temors de la gent, assenyala el suport de la població i de les autoritats locals, no pas del govern francès que tot i ser d’esquerres va tenir una actuació poc humanitària amb els refugiats. L’esforç i la solidaritat de la gent humil i senzilla que pateix davant el drama que estan vivint altres ciutadans que malgrat que vinguin d’un altre país són objecte d’ajuda i suport. Hi ha un paràgraf que és d’una actualitat brutal, diu: “Quan s’ha calmat la primera fam, les cares ja es veuen reviscolades, les dones i els nens encara estan espantats, i el sol soroll d’un motor els fa aixecar involuntàriament els ulls cap el cel  que escorcollen amb angoixa; encara no se’n adonen que són en terra francesa”. No fa masses dies que això ho hem vist molt prop nostre i ho hem pogut escoltar de molts refugiats   

És, sí, el relat d’un fet potser puntual però d’una gran lliçó que tots plegats hauríem d’aprendre per donar una acollida just a les persones que es converteixen injustament i involuntària en refugiats.

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local