Voldria fer una nota personal sobre la mort d’en Ramon Saumell, en Ramon fotògraf

Avui, que en Ramon ja no és entre nosaltres, tots ens sentim un pèl tristos, no perquè no sabéssim que aquesta hora ens arriba a tots, però ens havien acostumat a la seva bonhomia, a la seva companyia, i a fer-la petar una estona en trobar-nos pel carrer. Avui, però, també deuen estar afligits els dracs i altres bèsties de fantasia, deuen estar de dol. Se’ls ha mort el seu màxim divulgador.

Totes, totes les ferotges bèsties de cartró ho deuen estar, les que va arribar a fotografiar i les que encara -ara ja debades- estaven fent cua per passar a la posteritat, gràcies a ell. Un bon treball, i pacient, el d’en Ramon; bon treball perquè el feia bé, a nivell artístic; pacient perquè per a la seva feia no hi esmerçava hores ni viatges: ell i la seva càmera (les seves càmeres) rodaven pels espais festius com l’arriscat reporter de guerra; i creieu-me que a vegades ho era una mena de guerra de posicions: per trobar l’enfocament, la distància, l’oportunitat per prendre la millor instantània... ell era així, una persona entregada al seu objectiu. 

Crec que la divulgació de la cultura popular, sobretot de l’imaginari festiu popular, ha perdut un bon mestre, un bon difusor. I també tots els que el coneixíem i el tractàvem, hem perdut un bon company, un bon contertulià.

Ramon, a reveure! En cada una de les festes on ens trobàvem dedicarem una estona per parlar de tu i recordar-te.