Oh, Europa!

Amb poques setmanes de diferència s’han produït dos fets que al nostre entendre són importants pel desenvolupament de millores estructurals en les polítiques lingüístiques del país.

Per una banda es va signar Pacte Nacional per la Llengua. Feia ja temps que se’n parlava però faltava concreció.

Ara per fi s’ha materialitzat l’acord i a la seva signatura s’ha fet a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. L’acte va estar presidit pel president Salvador Illa i la signatura, llargament esperada del Pacte Nacional per la Llengua, fixa el full de ruta que ha de dirigir la política lingüística del país fins al 2030.

El Pacte preveu unes xifres notòries ja que fixa un pressupost de 255 milions dedicats a la política lingüística per al 2025, la xifra més alta destinada mai a llengua, i un mínim de 200 milions l’any per anar consolidant les polítiques del futur.

Però ja se sap que dos no es barallen si un no vol, doncs dos no pacten si un no vol. I així el pacte neix una mica coix, no pas per part de les entitats del món civil, en tot cas l’absència de PP i Vox ja era més que possible ja que la seva visió del tracte de la llengua poc a té a veure al que necessita el país. Però si sorprèn l’absència de JxCat i la Cup, tot i que el Conseller del ram ha manifestat que s’han recollit una bona part de les seves aportacions. I ja se sap que el pacte és cessió, es intercanvi, és obertura...

A vegades les absències ja defineixen. JxCat no hi ha volgut ser i ha explicat mil raons, però en el fons hi ha el fet de no poder avalar el pacte que l’ha acabat reblant Salvador Illa després de que ja fa ben bé un parell d’anys que se’n està parlant. Però clar, es passen el dia intentant fer creure això de la descatalanització i naturalment, el pacte, ara els molesta i els desmunta el discurs.

Tacticisme pur… i estima pel país ens diran, clar! Ja ho vestiran de mil històries… No cola.!! Però ja s’hi apuntaran segur si tot funciona com seria desitjable.

A pesar de les absències benvingut sigui el Pacte i es converteixi un instrument important, sense presses i amb objectius realistes i tota la implicació de l‘administració.

L’Estatut actual reconeix el deure i el dret d’expressar-se en català. L’administració ha de garantir aquest dret d’ús no només amb la mateixa administració sinó entre l’administració i l’administrat. Garantint els drets i complint els deures no es pot oblidar que segons els càlculs dels experts a Catalunya avui es parlen prop de 200 llengües, per tant la realitat és molt diferent de la de fa només 20 anys. Cal que el futur esdevingui un futur plurilingüe però amb una llengua de base, de cohesió social, d’identificació cultural i aquesta a Catalunya cal que siguis sens dubte el català i aquesta és també una obligació de l’administració.

Afirmar, també, que, malgrat estem en millors condicions que mai i això cal no oblidar-ho, avui, encara, el català no està en igualtat de condicions respecte al castellà. El català és encara la llengua minoritzada en espais claus de la vida de la societat. Mitjans informatius, justícia i dret, àmbit laboral i en l’ús d’una bon part de la gent jove en les seves interrelacions en l’àmbit de l’oci. No hi ha dubte que hi ha una submissió històrica que cal resoldre per la via de ser proactius respecte al català i això no s’ha d’entendre com una menysvaloració  de cap altre llengua sinó com una discriminació positiva respecte al català fins arribar a la normalitat que marca un “standard” d’ús de la llengua.

La inexistència d’una política lingüística de l’estat durant massa temps ha fet que l’estat no ha assumit la seva condició d’estat plurilingüe fins fa ben poc i a marxa lenta. És una evidència que hi ha parts de l’estat que tenen més d’una llengua, la pròpia (que és també oficial) i la llengua de l’estat que és oficial. Però aquesta part formar part -ara per ara- de l’estat i per tant la condició del plurilingüe no és només de la part sinó del tot. Això ha portat que fins fa relativament poc no s’hagi reconegut l’ús de la llengua catalana a les cambres de representació popular i encara podríem fer valer allò de la necessitat virtut. Tant és, el cert és que el català s’usa sense problemes al Congrés i al Senat, tot que queden encara moltes altres institucions que s’ho miren de reüll.

I això ens porta a Europa. Oh, Europa. Dimarts passat era el dia clau, es votava la possibilitat de que el català es convertís en llengua oficial a la Unió Europea. Un acord d’investidura entre Sánchez i JxCat era que es portés el català a Europa. Potser no és la millor manera de fer-ho. Però els pactes són el que són. Diuen que a Europa propostes com aquestes que s’han acabat convertint  en propostes polítiques no acaben d’agradar gaire, no volen soroll, no volen traspassar temes locals en global. Però també és cert que Europa té un política lingüística peculiar, cal veure els idiomes oficials, fins a 24 i alguns molt per sota dels parlants del català. I afirmar que no hi ha llengua més important que altres, perquè és una expressió de cultura i identitat de comunitats concretes i la creació d’un espai afectiu. La mesura dels parlants és artificial perquè si ens atenem a les llengües oficiala de l’UE n’hi ha forces que estan per sota dels nombre de parlants del català, per tant és un tema de sensibilitat. I sí, també és  un tema polític.

El que havia de ser la jornada decisiva, la mare de totes les jornades, ha esdevingut, un pilota endavant i seguim. Alguns estats diuen que encara no ho tenen clar, però ningú ha vetat la cosa que és positiva, però no sé per quines raons l’Europa, culta, oberta, tolerant, solidària que ens van vendre posa pals a les rodes perquè un idioma pugui seguir cap el seu us normalitzat en una institució que hauria de ser propera als ciutadans. Ha influït el treball quintacolumnista del PP, ben segur que sí però caldrà seguir persistint perquè més tard o més d’hora el reconeixement serà una realitat. 

I, em jugaria un dinar que si mai el PP necessita un vots determinats de forces catalanes proclamarà als quatre vents que el català cal que sigui la llengua de la Unió Europea més important, que ho sigui també llengua oficial a l’ONU i a la Galàxia interestel·lar i a l’estació orbital. Segur!. Passarien de parlar català en cercles reduïts, en la intimitat a reclamar la oficialitat mundial del català.

I un punt final de cara a la galeria. Ja em poden dir provincià, pagerol, ”paleto”  -ja ho accepto, sóc francòfil- i el que vulguin però em sembla que mantenir l’anglès com a llengua oficial de la Unió Europea després del cop de porta del Brexit és per fer-s’ho mirar, és de cornut i pagar l’anglès. I si es manté perquè és la segona llengua d’alguns països més a favor nostre i del reconeixement del català

Haurem de seguir invocant el Oh!, Europa! Me la imaginava més diversa......