Vergonya, cavallers, vergonya...

Es seccionen vies, es trenquen soldadures, cauen murs de contenció,  sorprenen esllavissades impensades a dojo, arbres damunt la via, vagues encobertes... què més pot passar?. Tot plegat sinònim del recurrent caos ferroviari.

I passar de la consternació al dol per l’impacte de la noticia del desastre d’Adamuz amb molts morts amb la fatídica casualitat de que un tren descarrila i un altre es creua en aquell mateix moment i rep l’impacte duplicant el desastre.

Coincidència letal.

Diuen que caldrà temps per saber-ne les causes, potser sí, però la sensació d’impotència és molta i justificada. Molta retòrica però poca informació versemblant.

I per acabar-ho d’arreglar no han passat ni quaranta vuit hores, i territorialment molt més proper a nosaltres, just a tocar de Gelida, un mur de contenció de l’AP-7 cau dissortadament en el just moment en que passava un tren. Maquinista mort. I altre cop la sensació de consternació, dol i indignació per les notícies que vas rebent que indiquen que les condicions de molts trams de la via fèrria està malament.

Per una manca de manteniment perllongat al llarg de molts anys i per un manteniment molt poc efectiu i que les condicions meteorològiques adverses encara malmeten els recorreguts, més del que es podia preveure.

Massa dissort encadenada que acaba esdevenint un calvari pels habituals del transport amb tren. Però més enllà de la dissort contemples amb vergonya com tot plegat acaba essent una presa de pèl i de fa anys. Ara ha petat tot però fa dècades que s’ha anat afeblint la xarxa sense la inversió necessària.

Adif i Renfe, passant-se pilotes. Ara tu, ara jo.

Inversions més que justetes i encara més justa la seva realització i clar,  retallades històriques.

Ara potser hi ha més inversió però essent així no resol l’històric abandonament de la xarxa de rodalies.

El sindicats de maquinistes jugant per la seva banda. Amb la seva lògica i justa demanda de seguretat i hi colen el que no colen en altres moments. I la sensació és que a partir d’ara per pujar al tren haurem de reclamar certificació del recorregut, certificat de bon funcionament del tren, certificat d’idoneïtat del  o la maquinista i mirar al cel. Si amb temps els retards i incidents són múltiples i evidents, si plou la cosa es complicarà...

La conselleria en mig de les aigües tèrboles va esfondrant-se mica en mica.

Quan poses la gestió com a bandera de la teva política i veus el desgavell constatable que estem patint en la xarxa ferroviaris es perd molta credibilitat i cal actuar amb contundència, sí, però també amb eficàcia per sobreposar-se al repte i ara però això no s’ha percebut.

Demanes que estigui a l’alçada tothom i no és el cas.

Ni govern ni oposició ni mitjans de comunicació.

Vergonya del desgavell i la confusió informativa per part del govern del país i de la Conselleria de territori que hauria d’haver actuat amb molta més claredat i amb explicacions creïbles.

Vergonya per sentir tertulians que les diuen de tot colors i de tots nivells i a vegades no saben del que parlen però endavant. No entenc i em sobta molt  com encara no tenim un govern de tertulians perquè sempre tenen la solució a tot els problemes i conflictes, això sí, en el pla teòric no fos cas que les solucions que proposen no són tant fàcils o no valguessin per res.

Vergonya sentir que el president més incompetent i inepte políticament, per descomptat, de la història titlli ara d’incompetents (i potser amb part de raó) als actuals governants, com si ell i la seva administració no en tingués part de la responsabilitat de com hem arribat fins aquí. Alguns anys perduts.

Vergonya de com ADIF i RENFE  plantegen el problema, amb més justificacions retòriques que no pas solucions reals i amb alternatives davant allò que és incontrovertible.

Vergonya d’escoltar la notícia de que fa més de cinc anys que hi ha informe on ja s’assenyalaven punts crítics i va quedar en un calaix de les administracions (in)competents i de que té responsabilitat sobre el país.   

Vergonya per la poca empatia demostrada per l’operadora Renfe cap els usuaris, per la poca informació i que a voltes complica encara més la situació. Davant la sorpresa per la manca de trens calia molta i millor informació.

Calen respostes que apaivaguin les conseqüències del desastre a la xarxa.

I vergonya pròpia pensant que potser en algun moment hauríem pogut fer col·lectivament més coses.    

I, deixem-ho clar, és del tot necessari que es faci la critica de la situació i naturalment dels seus responsables actuals i però també d’aquells que històricament coneixent el problema van mirar cap una altra banda i avui reclamin actituds i posicionament que no van tenir en el seu moment.

Anuncien noves inversions, nous plans de rodalies, promeses no en falten, el que calen són realitats. I sobretot molta més humilitat i empatia amb els usuaris.  

La “cosa” no és fàcil i va per llarg  però per això hi ha govern i per tant que actuï amb conseqüència sense mirar si són amics o coneguts.

I per acabar, encara hem vist una gran aportació a la resolució, un cartell amb el lema “puta Renfe, puta Espanya”. Mostra de la gran intel·ligència que tenim al voltant per resoldre els problemes.

Després del caos potser vindrà el canvi.