El zoo de vidre

A l’obra de teatre El zoo de vidre, publicada per Adesiara Editorial en la traducció de Jordi Vilaró Berdusan, el reconegut escriptor i dramaturg nord-americà Tennessee Williams (Columbus, Mississipí, 1910 – Nova York, 1983) exposa el retrat d’una família monoparental –el pare els ha abandonat-, que conviuen amb estretors en un petit apartament. Plana en l’argument que la família és una de tantes famílies víctimes del crac del 1929 i com cadascun dels integrants encaren la precarietat en què viuen, començant per la mare, que tendeix a fer-se fantasies. L’Amanda és una dona possessiva i protectora en excés que a tothora projecta un futur millor per als seus fills Tom i Laura al mateix temps que, somiatruites, enyora la seva esplendorosa joventut, quan tants joves de bona posició la pretenien sense adonar-se que, respecte de la filla Laura, hi ha un punt obscè, en aquesta exhibició de coqueteria banal. La jove té una petita coixesa que fa que hagi esdevingut una noia tímida i insegura a l’hora de relacionar-se amb el món exterior. Ella és qui sempre a casa col·lecciona el zoo de vidre, les delicades i fràgils figuretes com ho és ella mateixa.

Qui explica la història: records i fragments de memòria que es van succeint en set escenes molt ben pautades per Tennessee Williams, és el fill Tom Wingfield, que treballa en un trist magatzem de sabates per sostenir la família, que escriu poemes d’amagat, que voldria viure una vida plena d’aventures i escapar d’una situació que l’ofega. Per insistència de la mare de portar un pretendent per a la Laura a casa, en Tom convida a sopar un company de feina, en Jim O’Connor, la presència del qual trastocarà el dia a dia de la família. En aquesta vetllada, preparada amb tota cura per l’Amanda, es posarà en evidència la terrible infelicitat que aplega la família Wingfield al voltant d’en Jim, que per les seves circumstàncies personals desbaratarà la més mínima il·lusió que s’hagin pogut fer amb la trobada. En un moment determinat de la conversa que estableixen en Jim i la Laura, i amb un moviment involuntari, en Jim trenca una peça molt estimada per la jove: la banya d’un petit unicorn de vidre. Tota una metàfora de les il·lusions romàntiques de la noia, ara trencades.

Com en totes les obres dramàtiques de Tennessee Williams, els diàlegs d’El zoo de vidre són d’una gran profunditat psicològica. També com és habitual en l’autor, l’obra se sosté en un canemàs d’acotacions minucioses de les posades en escena que deixen veure, com en el revés d’un quadre, tot el muntatge que hi ha darrere els decorats, la qual cosa permet una gran experimentació formal a l’escenari: «L’obra és un record. Aquest fet fa que la llum sigui tènue, sentimental, més que no pas realista», fa dir Tennessee Williams a Tom Wingfield, el personatge narrador i alhora protagonista d’una peça teatral en la qual el personatge més realista és en Jim O’Connor. Ell «és l’emissari del món real». Justament: ell és el personatge que a través de la figura d’un unicorn de vidre trenca de manera metafòrica el somni americà... Perquè no ho va ser pas per a tothom, que es fes realitat el somni americà. Aquesta és la dura realitat que es posa de manifest a El zoo de vidre.