Educar la natura

No endebades la paraula educar prové del llatí. Del verb “ducere” que els diccionaris tradueixen com guiar, portar, conduir i altres significats similars com ara ensenyar, civilitzar, disciplinar, tibar, casar, capitanejar, liderar, formar, deduir, convèncer, etc.

Curiosament, en quasi totes aquestes accepcions hi ha implícita una relació bidireccional que generalment amaga el domini d’un dels relacionats amb l’altre. L’ensenyament pressuposa un docent (que ensenya) i un discent (que aprèn). La disciplina dona per suposat un que mana i l’altra que obeeix. El lideratge parteix d’un que té la raó i els altres que ho accepten i segueixen. I així en totes les relacions que puguem incloure on una part, física o intel·lectualment, domini a les altres implicades. Però, probablement, en aquest “físicament o  o intel·lectual”, estigui la clau del problema que estem vivint quan intentem educar a la natura com si formés part de nosaltres.

Perquè la paraula “natura”, segons el diccionari, designa a l’Univers considerat com un tot i dotat de lleis que segueix. Definició que coexisteix amb la de “conjunt de les produccions en que no intervé l’home” i que, per tant, queden fora de la cultura. Tot plegat, contribuint a embolicar una mica més la troca. Sobretot quan l’home, pagat de si mateix, es considera capacitat per intervenir en els dues natures que hem diferenciat. Prenent-li a la física o la geologia les seves lleis i principis per modificar-los en interès propi. Es el que passa quan l’home modifica el curs d’una riera, estrenyent-la o desviant-la, en funció dels seus interessos per acabar amb unes inundacions com les de València. La natura té molt clar que ha de seguir la llei de la gravetat i, per tant, fer baixar l’aigua de la pluja pel pendent més pronunciat. I tot el que faci l’home, envaint les seves “competències”, farà que intenti actuar com ho ha fet des de l’origen dels temps. Certament, podem educar-la o corregir-la, però aleshores cal que tinguem en compte les modificacions de condicions que es poden arribar a produir i el nivell d’alteració que poden assolir. I de res serveix saber que un determinat dia es va arribar a un determinat límit. Com es sol dir entre la gent assenyada, “sempre hi ha un dia que es supera el límit”.

Però, l’orgull humà (o la cobdícia, que tot juga) té una certa tendència a creure’s més llest que la natura. I encara que el bosc tingui unes determinades tendències fruit de l’educació còsmica, ell es creu capaç de reeducar-lo tot aplicant-li unes lleis de jardineria que, obviant l’educació còsmica, canvien el paisatge però no les condicions en que aquest es manté i regenera. I el conflicte està servit. Sense que puguem anunciar la data en què, cansada de passar per l’adreçador, la natura recuperarà el seu poder i imposarà la seva voluntat. I el més fotut és que no ho farà de manera sobtada i estrambòtica. Mentre passen els anys, ella va donant avisos. Com aquell meandre del riu que va canviant el seu curs dient-nos que el trajecte que li hem imposat no li agrada. I que nosaltres ens entestem en recuperar malgrat aquells advertiments.

I qui diu el riu, diu el bosc. Modificat de dalt a baix tot el seu “model de vida”, de cooperació amb la fauna que el netejava, per convertir-lo en un sotabosc intransitable de plantes cada cop més properes a les teies d’encendre el foc, el bosc i les zones no conreades perden la seva educació. No en les condicions normals habituals, però si quan, fruit de l’acció humana, les condicions s’apropen al límit i acaben entrant en una situació de risc i perill, ajudades pel canvi climàtic que no fa altra cosa que fer més fàcil aquesta nova situació excepcional que ens porta al desastre. Amb formes i intensitats que donàvem, presumptuosament, per impossibles. Com les velocitats de propagació assolides en els incendis de Ourense.

Probablement, calgui educar a la natura, però, en el fons, segurament hauríem de començar per educar-nos a nosaltres mateixos. Política i científicament.