Pau i guerra

Dues paraules que aquests dies -i des de fa alguns mesos- no paren de sortir als diaris i ser pronunciades pels nostres governants, opinadors i demés col·lectius vinculats al present i futur polític del nostre planeta. Sobretot, relacionades permanentment amb l’actualitat política de regions com l’orient mitjà o alguns dels antics territoris de la URSS, i de forma més esporàdica amb altres regions com Centre Amèrica, Àfrica central o el sud-est asiàtic.

Dues paraules que generalment es consideren antagòniques però que, en la situació política actual, semblen perdre aquesta diferenciació, difuminant els seus límits. Un exemple d’això pot ser la situació de l’estret de Ormuz, amb el seu ball de tancaments i obertures a l’ombra de les negociacions polítiques, sobretot entre Estats Units i Iran, i l’afectació dels centenars de vaixells que hi estan presoners i que, per tant, passen de ser espectadors angoixats que passaven per allí, a objectius militars, sortosament encara sols a nivell de possibles víctimes futures donat que els diferents rivals de guerra no acaben de donar el pas definitiu cap a la confrontació que no paren d’anunciar.

Probablement sigui aquest estat de guerra indefinit, anunciat diverses vegades, matisat altres tantes i fins i tot negat en certs moments, el que ens generi el neguit que tots sentim i evidenciem i que fa que les proclames dels contendents i els seus afins no siguin per nosaltres cap mena de garantia d’aquella pau o aquella guerra que haurien de suposar. Perquè, per acabar-ho d’arreglar, el que la majoria de nosaltres interpretem com quasi una guerra mundial, mostra de forma explicita una barreja de plantejaments i situacions que resulta difícil d’entendre i diferenciar. Perquè, per posar un altre exemple, la lluita entre Israel i el núvol difós de nacions i col·lectius que coneixem com a “Mon Islàmic”, amaga realitats de confrontació que semblen funcionar de forma més o menys autònoma i en les que, per exemple, l’enemic dels israelians al front del Líban és un dia l’estat libanès en conjunt i l’endemà només el moviment antisionista de Hezbolà.

Perquè, centrant-nos en l’escenari del Orient Mitjà, resulta evident que la definició de guerra que dona el Diccionario de la Lengua Española de la Real Academia (“Rompimiento de la paz entre dos o más potencias”) queda curt vista la situació actual on aquest trencament es produeix en altres formes com, per exemple, l’esmentat entre l’exèrcit de l’estat d’Israel i

l’ “exèrcit” d’un moviment present en diversos estats i que, sovint, té variants “regionals” que no acaben de coincidir entre elles en els seus objectius.

I, a tot això, afegim-hi els intents, no sempre reeixits, de l’aspirant a “comandant suprem de la mare Terra”, el cada cop més desnortat Donald Trump que a través de les seves xarxes socials n’etziba una de freda i una de calenta sobre totes les derivades d’aquest caos mundial que sembla voler potenciar. Anunciant el “càstig suprem” per un Iran que insinua la sortida del calaix de les seves armes nuclears però allargant el termini d’unes suposades negociacions que seran la solució de tots els problemes quan el país islàmic acabi acceptant que qui mana, mana. Es a dir, que Estats Units té la paella pel mànec i, per tant, pot triar i remenar a la seva conveniència per arribar a implantar la pau.

Una pau que sembla que el mandatari ianqui associa a un sotmetiment definitiu a la seva voluntat i que li permet proclamar les seves excel·lències , posar en evidència les mancances dels seus aliats (com s’ha permès fer amb Espanya i el seu suposat fracàs econòmic), i amenaçar als seus enemics amb el seu poder. Oblidant que la pau verdadera no és la del gendarme que vetlla i reprimeix, sinó la de l’amic que comparteix aventures i projectes. Que tot el que no sigui això, en el fons, no deixarà de ser una forma de guerra encoberta. Com la dels famosos aranzels que, segons ell, pacta. Encara que, si mirem la realitat, els imposi amb la seva força i buscant millorar la seva posició als mercats. Perquè sembla evident que si a la guerra convencional li contraposàvem una pau igualment convencional feta de tractats i pactes, avui aquest escenari ha canviat molt. Només cal tenir present, per exemple, com tots ja parlem de “guerra econòmica” incorporant-la al nostre patiment de cada dia. Que tant de mal pot fer un grapat de drons atacant Bagdad com un carregament de querosè retingut al estret de Ormuz per apujar-ne el preu.

La conclusió és clara. Si a la pau i no a les guerres.