La lliçó hongaresa

D’entrada, defensant-la de les agressions amb que les altres grans potències mundials (EEUU, Rússia i, més discretament, Xina) intenten mantenir el seu poder. Només cal llegir els missatges de Donald Trump sobre les respostes d’altres realitats polítiques com la nostra, per adonar-nos que uns i altres fan de la bravata i la prepotència, una pràctica habitual expressada - això també resulta preocupant- de forma poc elegant i grollera. Només ha calgut comprovar com Donald Trump ha verbalitzat, abans de que acabés l’escrutini hongarès, la seva decisió de bloquejar l’estret de Ormuz a tots els vaixells “no amics” de la seva coalició, incrementant així el nombre de països o comunitats que li van, dissimuladament, girant l’esquena mentre ell llença les seves fanfarronades pròpies d’un ignorant o d’un insensat que creu que el món és seu i s’esforça en fer coses que, segons ells, ho demostrin.

Perquè menystenir un règim democràtic com el nostre, acusant-lo de poc seriós en resposta al nostre desig de pau expressat amb un “No a la guerra”, no fa sinó ratificar la poca elegància i la molta prepotència d’aquesta resposta presidencial.

Perquè l’escenari que obre la substitució de Viktor Orbán per Peter Magyar ens està donant moltes lliçons. En primer i principal lloc, la de la possibilitat d’evolució de la ciutadania i el seu vot. El salt en la participació fins arribar a quasi el 80%, demostra que, tot i els 16 anys d’un mateix govern, aquests es poden contrarestar amb una bona campanya electoral i la denuncia d’una situació precària i corrupta, que fan tornar a la gent a les urnes en busca de la llibertat que enyoren. I a més, en el cas d’Hongria, permetent a la gent somniar en l’aplicació correcta de la pròpia constitució que -ara ho hem descobert- permet a un partit que superi el límit de la majoria absoluta (aquest sembla que serà el cas del partit de Magyar) realitzar canvis en el text constitucional sense haver de fer tota la tramitació que l’oposició generalment boicoteja. Un mecanisme legal que, en primera lectura, hauríem de recolzar tots ja que permet agilitzar els canvis legislatius. Una situació de canvi que, si s’acabés produint a Hongria, acabaria amb les pràctiques que fins ara practicava Orbán, apropiant-se, indegudament i fent-ne mal ús, dels fons que la Unió Europea atorga als seus membres, posant-los a les butxaques de l’oligarquia dominant i dificultant així la homologació de les realitats dels diversos països membres mentre s’escampaven els rumors de favoritisme cap a uns estats en perjudici d’altres.

Perquè, a més a més, els setze anys de governs Orbán a Hongria han tingut també un efecte secundari, i no menor, en el si de la UE. La tendència a refusar, criticar o deformar els efectes de la immigració. Ningú parla de la ma d’obra explotada, mentre tothom blasma la despesa que hem de pagar per atendre-la social i sanitàriament. Una filosofia assistencial i política que ha tingut com a corol·lari el creixement de les opcions polítiques d’ultradreta que, com veiem, han fet forat a Itàlia, França i Espanya mentre en la resta es manté en un segon pla en espera de la seva oportunitat de donar un cop damunt la taula. Una realitat que el propi Orban no s’ha estat de proclamar i combatre amb lleis xenòfobes i actuacions contraries a les predicades per la UE.

I, finalment, els setze anys de governs de Viktor Orbàn, han servit també per dinamitar, sempre que ha estat possible, l’evolució de la Unió Europea cap a aquella realitat que va començar a intuir la primera Unió Europea. Només cal tenir present la posició que té -i fins ara mantenia- Hongria respecte la guerra d’Ucraïna, tot arrenglerant-se amb les tesis més reaccionaries de Vladimir Putin

Per tant, potser el que hauríem de concloure no és que el perill hongarès hagi desaparegut. La realitat ens hauria de recordar, cada dia, que no hem de baixar la guàrdia. Que cal mirar endavant sense renunciar a res del que havíem dit que volíem per la nova Europa Unida. Els ciutadans, a Hongria,  han demostrat que ho volen.