Pressupost, mobilitzacions i retrovisors

De moment tot el debat pressupostari al Parlament queda ajornat.

El govern valorant la possibilitat real de perdre la votació ha retirat els pressupostos en el darrer minut, si no ja en temps de descompte, després d’unes negociacions frustrades amb ERC.

Ara s’han proposat els dos grups fer un procés de treball per poder dotar de pressupostos al país abans de Sant Joan.

I ja sabem que -això deien fins ara- els pressupostos són la llei més important d’un curs polític.

El pressupost fa que les prioritats polítiques quedin ben remarcades amb la seva corresponent dotació econòmica.

La voluntat de l’executiu marca la línia a seguir en matèria política i de priorització de les infraestructures.

L’exercici pressupostari és un exercici basat en el retorn a la ciutadania d’aquells diners que recapta el govern a més de les transferències d’altres administracions. Aquest exercici no és fàcil perquè és un exercici fonamentat en la previsió -un pressupost no és més que una previsió d’ingrés i de despesa- i cal afinar perquè aquesta previsió s’ajusti al màxim a la realitat.

Els pressupostos també ens marquen quin són els límits de la despesa que el govern pot executar.

I no és fàcil perquè de prioritats n’hi ha i moltes i els recursos no són sempre els desitjats sinó els possibles.

Per tant pel govern sembla que hauria de ser imprescindible tenir aprovats els números anuals.

Però ara sembla que es pot governar sense pressupost, abans era impensable. Prorroga, modificació de crèdits i altres mesures pal·lien el que hauria de ser una obligació.

I clar, quan es governa en minoria això del pressupost és una batalla llarga, difícil, i moltes vegades no arriba a bon port. Perquè no trobes les aliances necessàries i perquè a l’oposició ja li va bé i creu que així desgasta al govern.

El govern Illa, crec que de manera imprudent va portar els comptes al Parlament sense tenir lligats ni garantits els suports necessaris per la seva aprovació, bàsicament els d’ERC, ja que amb el Comuns ja hi havia un acord.

I un cop més ERC ha volgut condicionar el govern de manera que li ha anat posant el llistó més alt amb el tema IRPF.

Costa de creure que entrar els pressupostos al Parlament sense els vots garantits pugui tirar endavant. És una posició força agosarada i temerària al nostre entendre. I sobretot quan el soci que et falta ja ha posat condicions que ben segur en el període de debat no s’assoliran.

Cert que el President Illa es va comprometre que la recaptació de l’IRPF la faria Catalunya però no va fixar cap data i no la vincular al pressupost del 2026. Però els republicans tot ho volen i ja. Estan en el seu dret de reclamar-ho però difícilment executable en pocs dies.

Arribats aquí amb la situació enrocada i difícil de superar, però conscients els grups polítics de que calen pressupostos s’ha trobat una solució salomònica, retirada de pressupostos, comptador a zero i tornem-hi i la línia vermella de l’IRPF es va difuminant. Començar de nou i escoltar propostes.

I així anar passant dies i la legislatura avança i el problemes creixen.

Òbviament és un problemes de confiança. Els republicans no en tenen prou amb les compromisos d’Illa volen que Sánchez es manifesti i temem que si s’aprova abans el pressupostos tot compromís caurà en l’oblit. No es complirà el pactat .

Però els socialistes per experiència poden pensar el mateix que els republicans. L’any 2023, sense anar més lluny, Esquerra i Junts havien partit peres, el llavors cap de l’oposició Salvador Illa va donar suport a la proposta del govern Aragonès amb tres condicions la Carretera B-40, l’aeroport de Barcelona - el Prat i el Hard Rock a Tarragona. Cap d’aquestes condicions van ser complertes pel govern i tot i així a l’any 24 els socialistes estaven disposats a tornar a votar les xifres.

Per tant aquí tothom pot treure la seva pròpia llista de greuges.

Però així no es va en lloc. I no cal tampoc mirar pel retrovisor sempre, però de tant en tant val la pena fer-ho ni que sigui per anar previnguts.

El país necessita pressupost, això és una evidència que no nega gairebé ningú. Ara hi ha un parell de mesos per trobar acords de com es fa el retorn a la ciutadania de la seva contribució, de com es poden millorar els serveis existents i crear-ne de nous, alguns de caràcter universal i altres d’especialitats  que han de promoure l’equilibri social i garantir la cohesió, de com es pot

generar activitat que millori les condicions del país. Preveure inversions que també posin Catalunya en disposició de millorar les seves potencialitats.

Tot això després d’analitzar les possibilitats els governs tenen l’obligació de prioritzar.

Aquesta setmana hem vist grans mobilitzacions de sectors claus per la societat i la seva cohesió i igualtat, l’educació i la salut. Reivindicacions ben justes, però també una mirada al retrovisor potser en faria veure les coses més objectivament. Les retallades del Govern Mas encara pesen. A partir del 2010  l’educació va patir fortíssimes retallades. Es va suprimir la sisena hora, no hi ha substitucions, es van perdre especialistes i es van retallar salaris. I la realitat és que d’aquelles retallades a l’educació que Artur Mas va fer, amb el suport del PP i després amb el suport d’Esquerra Republicana, mai s’ha pogut recuperar el nivell de despesa.

Escoltava un mestre que amb a tota la raó del món deia “fa molt temps que això no s’aguanta...” Just. Fa temps. Ara es possible que tot de cop sigui difícil de garantir.

I per tant calen nous pressupostos -a més del necessari i imprescindible diàleg-  per abordar aquets temes i tants i tants d’altres que no aprovar-los seria impensable i irresponsable.