L’alegria, de Josep-Ramon Bach

L’alegria. Obra poètica 2017-2020, editada per 3i4 i promoguda per la Fundació Ars, és el volum cinquè que tanca l’Obra completa de Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946 – Barcelona, 2020).

Josep-Ramon Bach és un escriptor versàtil de llarg i fecund recorregut literari, de «gairebé seixanta anys de versos d’un autor gens ortodox i investigador incansable», com escriu David Madueño Sentís en el seu acuradíssim estudi introductori a la publicació que aplega els set reculls que clouen aquest cinquè volum: La pell imaginada, Amb traç indòmit, Eustace, Com si fos Jack Krein, El vell ferèstec, L’imperceptible i Paperina.

Atesa la greu malaltia que se’l va endur, Josep-Ramon Bach no va poder acarar, com acostumava a fer, l’edició de L’alegria. Estem segurs, però, que li hauria complagut el resultat, com ens complau als seus lectors retrobar-nos de nou amb la seva veu que com més anava més lliure i més nítida i contundent s’expressava, ja fos, per exemple, en una melangia reivindicativa d’una manera de ser al món: «Aquella cançó melosa/ que gosa commoure’ns/a ritme de vals.// La sensació de ser/ al marge de les consignes», o més reivindicativa i incisiva: «Amb ràbia delato/ els assassins de la poesia».

Aquest era el nostre home: algú que, en efecte, vivia la poesia en plenitud com un peix viu a la mar o una au viu a l’aire: li era consubstancial, tal com podem apreciar també en el darrer recull, Paperina, on Josep-Ramon Bach desplega una poètica en què el seu proverbial fi sentit de l’humor es barreja amb el dolor lacerant, amb els turments de la malaltia: «M’agenollo a l’altar/ dels turments.// Sóc l’escolà/ que encén els ciris./ Una ombra diàfana/ que marca els límits/ de la pietat i el dolor».

Sovint en una poesia com a alter ego, Josep-Ramon Bach no s’està d’exposar-se davant el lector: «Parlo sol/ amb el meu íntim fantasma». I entenem aquesta posició no només com a recurs literari sinó també com a l’expressió de la consciència de l’autor que es ‘veu’ sense contemplacions i es mostra tan clarivident: «Sóc fill del dubte/ d’una vida millor».

Si hi fos ara, Josep-Ramon Bach, entre nosaltres, li hauríem de dir, no sense tristesa, que el seu dubte era una premonició de l’escandalosa presència d’aquell maligne que «viu a les drassanes de l’odi/ entre ribots i encenalls/ preparant el foc del temor i l’eterna venjança».

Venjança contra què, ens podem preguntar amb el poeta. Precisament contra l’alegria, contra aquest sentiment noble que esponja l’ànima, que li insufla oxigen. Prou sabia, Josep-Ramon Bach, que aquesta expansió de l’ànima era bàlsam per a totes les ferides. És, doncs, amb aquest títol, L’alegria, que l’autor va voler concloure la publicació de la seva Obra completa que han acabat de curar els seus editors, quedant així «fixada» i amplificat el seu ressò. Si bé la mort amarga posa un vel a l’alegria, no és menys cert que els lectors sabem com podia ser juganera, imaginativa i cordial la poesia de Josep-Ramon Bach. I és ara, en la lectura de la seva Obra completa, que en podem fer festa, comunió.