Retrat interior

Mariàngela Vilallonga (Girona, 1952), doctora en filologia clàssica i una humanista en el sentit més ampli i profund del terme, en els seus mots de presentació diu que els poemes que integren Retrat interior (Edicions Proa) van ser escrits entre els anys 2003 i 2009 i entre Girona i Nova York.

Aquestes són les coordenades de temps i llocs. El que llegim, però, a Retrat interior, és el retrat d’una ànima en la seva cinquantena. Perquè les ànimes tenen una part carnal i una part espiritual, i de totes dues es dolen, totes dues fan mal segons la seva naturalesa quan s’experimenten pèrdues, quan es troben en passatges de dol. En aquests moments la vida, gaudida en moments de contemplació de la bellesa: «Aquell núvol que s’encén/ a l’horitzó/ quan la tarda davalla», al capdavall de l’arc de l’experiència es troba amb el xoc de la vida que «Ha estat revessa/ i se’m menjava,/ a mossegades». I no plany l’expressió del seu sentir més íntim la poeta quan escriu: «T’has de perdre coses a la vida/ sense voler-te-les perdre./ És cansat, viure, molt cansat».

És cansat viure en aquells moments en què l’ànima pesa. En molts dels poemes de Retrat interior llegim el pes d’un dolor difús i els versos, com en un diari a cor obert, el manifesten. «Tot llibre de poemes és, en el fons, un diari», va escriure Octavio Paz, que havia traduït Camins d’Oku, de Matsuo Basho.

Mariàngela Vilallonga va traduir els poemes de Rainer Maria Rilke que integren els Poemes francesos, llibre que va publicar el 2011. L’origen d’aquesta aventura literària va ser la visita a Raron, on Rilke és enterrat. En aquest viatge Mariàngela Vilallonga va comprar Les Quatrains Valaisains, llibre que va tenir de capçalera molt de temps i que va donar lloc a la traducció de tots els poemes francesos que Rilke va escriure a Suïssa. El títol Retrat interior, tan escaient en el lliurament poètic de Mariàngela Vilallonga, es correspon amb el poema Retrat interior de Rainer Maria Rilke.

Res no passa, per l’ànima, sense que l’ànima no se’n senti i se’n faci ressò, també d’aquells moments que són una joia: «Si el paisatge és un estat d’ànim/ avui és un dia esplèndid/ i el paisatge espectacular,/ a l’agost de Suïssa». Dies, moments feliços que tremolen quan es veuen amenaçats: «Hi he vessat el cor/ i el meu cor quedarà eixut,/ de tant que vessa/ i no en tindré».  

Es pot dir que Retrat interior, de Mariàngela Vilallonga, és una elegia també en els poemes que reflecteixen els moviments de l’ànima cap al desig d’un jardí que es té, però que en aquest instant de la percepció anímica s’ha fet ocult com les aigües del Guadiana: (...) Perquè és primavera/ i tot és florit./ Els jardins són florits/ i el meu jardí inexistent també és florit/ Però no el veig,/ l’he perdut».

Dante fa començar la Divina Comèdia a la meitat de la vida. També ell pensa, creu que ha perdut el camí quan conscient del que desitja decideix iniciar la recerca del sentit últim de la vida que, passant per l’infern i el purgatori, fineix quan es troba amb l’esplendor del rostre diví. La literatura fa de mirall dels nostres passatges vitals. Ho referma, lúcida i retrobada, Mariàngela Vilallonga en aquests versos: «Tots som anònimes ànimes/ que vagaregen, febles i blanes,/ com en el poema d’Hadrià.// Només els nostres noms, potser,/ un dia trobaran un lloc/ i algú que els repetirà, amb devoció,/ per uns instants». Mentrestant es viuen estones d’ànima migpartida i estones d’ànima sencera, i de tot n’ha fet una poètica Mariàngela Vilallonga a Retrat interior.