“Next Generation” i la promesa trencada: quan els fons salven empreses i obliden la gent

Quan la Unió Europea va llançar els fons Next Generation per pal·liar els efectes econòmics i socials de la COVID-19, la intenció formal era clara: ajudar economies, teixit productiu i, molt important, amortir l’impacte sobre les llars i les persones més vulnerables. A Espanya, el pla es va vendre com una oportunitat única per modernitzar el país i, alhora, reparar les ferides socials deixades per la pandèmia. La realitat, però, parla d’un repartiment que ha prioritzat projectes empresarials i grans inversions amb poc impacte directe sobre les emergències socials actuals, i especialment sobre la crisi de l’habitatge que arrosseguen milions de famílies.

Segons el Govern espanyol, el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència d’Espanya haurà mobilitzat fins a 163.000 milions d’euros entre 2021 i 2026. A la pràctica, una fracció rellevant dels fons s’haurà destinat a projectes orientats a la recuperació econòmica i a la competitivitat empresarial: grans companyies han presentat i desplegat projectes amb suport Next Generation, i molts programes han anat encaminats a digitalitzar empreses, a projectes d’energia o a promocions turístiques. Per exemple, moltes convocatòries d’ajuts i altres iniciatives finançades pels fons s’han destinat a potenciar rutes i destinacions turístiques, com per exemple el Camino de Santiago, amb una despesa pública europea remarcable. Al mateix temps, la inversió destinada a polítiques d’habitatge públic a gran escala no ha estat ni de lluny proporcional a la necessitat social creixent, i s’ha limitat a uns imports residuals davant de la magnitud total de fons.

Aquest desequilibri té conseqüències reals: mentre els preus de la l’habitatge —inclòs l’habitatge protegit— han pujat, i l’accés per a les rendes baixes empitjora, una part molt visible dels recursos europeus s’han orientat a projectes que reforcen el teixit empresarial o a actuacions amb retorn econòmic a mig/llarg termini, però que no aborden amb urgència la manca d’habitatge assequible, avui en dia ja un dels principals problemes a l’estat espanyol i, concretament a Catalunya, la principal preocupació de la ciutadania des de l’any 2024.

Tant els ajuts desplegats pel Govern i el Ministeri de Turisme per enfortir rutes turístiques i destinacions, amb dotacions que poden superar els centenars de milions en conjunt, com els projectes de grans empreses, activats per actors energètics i empresarials, han disposat centenars de milions, demostrant que potser han estat massa els recursos que s’han canalitzat amb tanta facilitat cap a inversions industrials o infraestructures amb retorn privat. Això alimenta la percepció que els fons han estat més útils per protegir empreses que per protegir famílies, la qual cosa la recorda la desviació de fons públics cap al sector bancari a la darrera crisi financera. Fons que encara no s’han restituït a les arques públiques.

Fent un petit exercici per posar aquest debat en termes tangibles, calculem l’impacte que tindria destinar una suma global com la mobilitzada pels Next Generation a l’Estat espanyol a la construcció d’habitatge públic.

La xifra de referència dels fons mobilitzats pel Pla, com hem dit, és de 163.000 milions d’euros. Tenint en compte el cost de construcció que els estudis sectorials i reportatges especialitzats situen entre 1.200 € i 2.400 € per m² segons qualitat, localització i pressions de mercat, fem una estimació conservadora i habitual per obres d’habitatge de promoció pública al voltant de 1.500 €/m² com a valor mitjà de càlcul per a una comparació il·lustrativa.

Si utilitzem aquest valor de referència, i pensem que en un pla de xoc per resoldre la problemàtica de l’habitatge al país, es podrien planificar habitatges d’uns 60 metres quadrats, tindríem que el cost unitari per habitatge seria de 90.000 € (amb aportació de sol públic). Això fa que el total d’habitatges que es podrien construir amb l’import total dels fons seria una xifra superior al milió vuit-cents mil habitatges socials. No estaria gens malament perquè, entre d’altres coses, més enllà de resoldre la problemàtica social de l’habitatge, l’efecte tractor que això tindria en l’economia seria grandiós. I no només per l’activació industrial del sector, sinó també per la capacitat d’arrossegament que té per a l’economia la creació de llars noves.

Això posa en perspectiva la magnitud: amb una part -no una minsa fracció- d’aquests fons s’haurien pogut construir centenars de milers o fins i tot més d’un milió d’habitatges públics bàsics, una palanca enorme per alleugerir la pressió en l’accés a l’habitatge de les rendes baixes i mitjanes. Però això hagués estat possible si no s’hagués posat com a objectiu primer la protecció d’empreses i sectors econòmics.

I això va ser així per l’enfocament que es va donar a la política industrial i de competitivitat, excessivament mediatitzada pels sectors empresarials, i que va fer que el discurs oficial prioritzés projectes amb “impacte estructural” i retorn econòmic a mig termini (transició verda, digitalització), que sovint beneficien empreses i sectors amb capacitat de projectar resultats quantificables.

També perquè en el procés de planificació i cofinançament dels projectes que va definir Europa, no innocentment, les condicions de concessió feien que s’haguessin de requerir cofinançaments i això facilitava només la participació d’uns quants d’agents, aquells amb capacitat administrativa i financera molt alta. I això deixava clarament “per després” polítiques socials públiques que necessiten altre tipus de procés.

I sobretot, per les pressions sectorials i el lobby que feien empreses i grans operadors amb recursos tècnics, que van saber presentar projectes sòlids per captar fons, abans que se’ls emportessin les polítiques socials massives, que exigeixen pactes polítics i planificació territorial que no sempre encaixen amb l’agenda d’execució ràpida.

Els Next Generation eren —i són— una oportunitat històrica per reconstruir una societat més resilient després de la pandèmia. Però si mesurem la seva l’eficàcia en termes de protecció de les llars més vulnerables —aquelles que van patir la pèrdua d’ingressos, l’acumulació d’endeutament i la precarietat d’accés a l’habitatge— la nota és insuficient. Destinar una proporció sensible dels 163.000 milions a polítiques d’habitatge públic, lloguer social i mesures immediates per reduir la vulnerabilitat, hagués supurat corbes socials i no hauria renunciat, necessàriament, a la modernització econòmica. Ara bé: calia voluntat política per fer aquest canvi de prioritat, un esforç d’equitat que la gestió actual no va prioritzar amb prou contundència, i que ha fer perdre una oportunitat històrica de reduir la bretxa social.