Efecte frontó

Fa dies que la ciutat en va plena. Ningú no acaba de pair-ho.

—Què és aquesta merda!— vaig sentir dir l’altre dia a un avi mentre es mirava el flamant mur del nou supermercat de la Rambla.

Ni els veïns, que tan contents estaven quan els van intercanviar l’hotel projectat al solar per un supermercat, ni els polítics, que van modificar el Pla General d’Ordenació d’algunes parcel·les de Pirelli Mar per evitar “l’efecte pantalla”, ho acaben d’entendre.

Doncs bé: l’efecte pantalla s’ha transformat en efecte frontó. I ara què?

El món és ple de murs, murets i muralles; se n’han construït milers al llarg de la història per protegir, per separar o per imposar. El mur de Berlín, els 800 quilòmetres del mur d’Israel per encerclar els palestins, les més de mil milles que havia de tenir el mur que Trump va deixar a mig fer a la frontera amb Mèxic.

Vilanova també va viure envoltada de quatre portes i una muralla. Però això ja és història, i poca cosa en queda a part del Pont del Nin i d’un tros de pedra sota un edifici acabat d’aixecar.

La vida passa i el temps empeny. I potser per això, lluny de lamentar-me, intento veure-hi el vas mig ple. No entenc per què mireu un mur i només hi veieu un obstacle. Jo el miro i hi veig oportunitats: un jardí vertical, una pista de frontó, un mural de Banksy, Fairey o Basquiat.

Un mur no té per què ser un impediment. Del que queda de la Muralla Xina —poc més d’un trenta per cent— n’hem fet Patrimoni de la Humanitat. Tot allò que avui ens sembla un nyap potser algun dia acabarà tenint un valor inesperat. O no. Potser arribarà el dia que els polítics facin de polítics i deixin que els urbanistes facin d’urbanistes.

Si aquell dia arriba, potser deixaran d’aparèixer bolets com aquest.