La presa

Avui he passat mala nit. Així que m’he llevat aviat, he esmorzat i he fet el que fa molta gent de la meva edat: anar a esperar que obrin les portes d’un supermercat. A les nou, érem uns deu. Molts homes, per cert. 

Entre que he deixat el carretó i he agafat el carro tots ja eren dins. Només entrar m’he fixat en un jove que estava atrafegat agafant talls de carn del frigorífic. M’ha sorprès perquè els agafava tots. Però no tots de tota la carn, sinó els més cars, els que hi posava “Presa ibèrica”. Jo me l’he quedat mirant, ell se m’ha quedat mirant i llavors he tingut la impressió que aquell vailet s’ho emportaria tot. Soc una mica malpensada, ho sé. 

He continuat endavant pel passadís llarg ple de coses mal deixades. He mirat si hi havia algun venedor per veure si m’aclaria i acabava de decidir-me i dir-los si havia vist o no alguna cosa estranya. Mentrestant, ell havia passat al frigorífic del peix i carregava la bossa de plàstic dur amb desenes de paquets que no he sabut veure si eren de salmó o de què. 

He comprat iogurt, formatge i llavors he sentit tres xiulets i una dependenta que mirava la sortida. Els acabaven de robar. 

Quan he arribat a la caixa, dues senyores ho comentaven amb el caixer, que sabia que li havien pres tota la presa ibèrica. Però la conversa girava al voltant de l’hora del robatori. Tothom estava d’acord que les 9 era massa aviat per robar. I jo, per seguir el corrent, també hi he estat d’acord. 

Després he tornat xino-xano cap a casa i he recordat la cara d’aquell vailet, mig mort de por, nerviós pel que estava a punt de fer. I per un moment, he pensat que el coneixia. No és aquell noi que va fer una substitució… Però ara, ja no ho tinc clar. No sé si és o no és. I si fos, tampoc sé com hauria d’actuar i a quin costat m’hauria de posar. El que sí que crec és que als del supermercat els surt més barat que els robin, que posar algú a vigilar. I el que també crec, és que aquell vailet té molt bon gust, perquè millor que la presa només hi ha el secret.