Nous horitzons per a la depressió refractària

La dietilamida de l'àcid lisèrgic (LSD, per les seves sigles en anglès) es deriva de l'àcid lisèrgic obtingut de la banya del sègol (Claviceps purpurea), un fong que parasita cereals. Psicològicament, té una gran potència: modula profundament la connectivitat neuronal i pot provocar deliris i al·lucinacions. Hi ha molts testimonis que afirmen, després d'una primera presa, que no tornarien a provar-lo, que els ha provocat una experiència dolenta. Avui, però, els investigadors han rescatat l'LSD —encara que s'experimenta més amb psilocibina, que prové de bolets al·lucinògens— per tractar casos de depressió, ansietat i conducta obsessiva severs en un entorn segur i controlat, amb suport psicològic i durant poques sessions. A Europa, països com el Regne Unit, Alemanya, els Països Baixos, Espanya i Suïssa duen a terme aquests assajos clínics. A l'Amèrica del Nord, ho fan els Estats Units i el Canadà. Els resultats de les primeres proves són prometedors, però aquests tractaments no estan disponibles per a pacients amb psicosi per risc de descompensació.

En paral·lel, i fora de l'àmbit psicodèlic, s'utilitza, per a la depressió refractària, la ketamina, un anestèsic, i la teràpia electroconvulsiva, que és altament efectiva en casos greus. Cal dir que el tractament convencional per a l'ansietat sol funcionar bé, però el de la depressió té una taxa de resposta més limitada i alta recurrència. Aquesta és la raó de tanta investigació sobre aquest camp. Car la depressió és un trastorn especialment greu: afecta negativament tant funcions cerebrals com orgàniques, rebaixant significativament la qualitat de vida. La depressió sovint progressa silenciosament, i és més present en dones que en homes, encara que això pot deure's també a factors socials, diagnòstics i culturals, no solament biològics. Potser per això avui disposem d'un ventall terapèutic encara limitat per al pacient general, com són les diferents famílies d'antidepressius, i funciona bé tan sols en presentacions lleus o moderades del trastorn.

Falta recerca: la psicoteràpia com a coadjuvant no sempre és suficient en la depressió major. La depressió es pot definir esquemàticament com un tancament en un mateix i alhora un rebuig d'un mateix, la qual cosa fa que constantment el subjecte visqui empresonat en una agitació interna que no pot controlar. No es pot demanar al pacient que s'estimi, no es pot demanar que s'obri al món. El recurs farmacològic es fa necessari en la major part dels casos. Aquest recurs podrà ajudar-lo com a mínim a alleujar els símptomes. No és desdenyable, però a llarg termini la situació desestructura la vida del pacient. El risc de cronificació és evident, i cal posar-hi remei. Si bé la psicoteràpia mostra aquí límits clars en molts casos, la intervenció psicosocial en conjunt té més èxit. A falta de més recursos farmacològics, és una via que cal desenvolupar amb més decisió.

Si la depressió tanca portes, la recerca obre finestres: no encara per fugir-ne, però sí per respirar-hi millor.