L’MCD, el màxim comú divisor

El màxim comú divisor —aquella operació que ens ensenyaven a l’escola per simplificar fraccions— potser és també una bona metàfora del que cal que prioritzem l’espai de les esquerres.

En concret, el màxim comú divisor s’obté prenent només els factors que són comuns entre diversos nombres i elevant-los al menor exponent. Dit d’una altra manera: ens quedem amb allò que comparteixen i, si es repeteix, ho fem en la seva mínima potència.

Aquest principi matemàtic té aplicacions molt concretes. Permet, per exemple, simplificar fraccions, reduint el numerador i el denominador a la seva expressió més simple. Però també s’utilitza per resoldre problemes de repartiment, dividint diversos conjunts d’elements en grups iguals sense que en sobri cap.

És una operació aparentment senzilla, però extraordinàriament útil per ordenar, simplificar i fer possible que les coses funcionin.

Potser no és cap disbarat pensar que aquesta mateixa lògica matemàtica ens podria servir avui també en la política. Especialment en l’espai de les esquerres.

Vivim temps difícils, obscurs i profundament incerts. La nova ultradreta, el reaccionarisme del segle XXI, es mou amb una agilitat sorprenent a través de les noves formes comunicatives: l’imperi de les fake news, els algoritmes i ara també la intel·ligència artificial. Han entès molt bé les regles del joc de l’opinió pública i les utilitzen sense complexos.

Mentrestant, arreu del món van guanyant terreny i s’adapten amb facilitat a les democràcies representatives. A l’Estat espanyol, amb el paper d’Alberto Núñez Feijóo i la presència de Vox; a Catalunya, amb l’emergència d’Aliança Catalana de la Sílvia Orriols; i també amb expressions locals de projectes polítics que, sota formes aparentment independents, projecten discursos populistes basats en el “primer els d’aquí, els veïns”.

Davant d’això, les esquerres sovint continuem intentant canviar i transformar el món des de receptes ideològicament molt pures. Idees que poden ser inspiradores —i fins i tot necessàries per mantenir l’horitzó— però que sovint es troben massa allunyades d’una realitat cada vegada més dura: una societat més desigual, amb retrocessos evidents en drets i valors que durant dècades havien semblat àmpliament consolidats.

Quan les coses van mal dades, però, no ens podem permetre el luxe de mantenir flames d’identitats espúries ni d’exhibir amb arrogància les subtils diferències programàtiques o ideològiques. No podem estar discutint per engrunes.

Potser el que ens cal és aplicar la lògica del màxim comú divisor.

És a dir, identificar els elements comuns essencials i construir des d’aquí. Simplificar. Reduir. Compartir l’imprescindible per poder plantar cara al que ve.

Això vol dir assumir, també, que una de les batalles decisives és la de les urnes. Que cap vot pot acabar a la paperera de la inutilitat. Que en determinats moments històrics la responsabilitat col·lectiva passa per saber sumar, coordinar i cooperar.

Però això també s’ha de fer amb la intel·ligència i el rigor necessaris per optimitzar els mecanismes de la llei electoral, convocatòria a convocatòria i circumscripció a circumscripció. No sempre les mateixes fórmules serveixen arreu ni en qualsevol moment. De vegades presentar-se en coalició suma; però en altres casos pot restar. El que cal és entendre bé el terreny, llegir el moment polític i actuar amb pragmatisme si el que volem és que cada vot serveixi realment per frenar el reaccionarisme i ampliar drets.

I el que no pot esperar: començar ara mateix a construir fronts comuns al voltant d’eines polítiques que són vitals. Per exemple, els pressupostos de la Generalitat o de l’Estat. Perquè si de debò diem que volem aturar el reaccionarisme, no podem dedicar-nos a fer filigranes polítiques davant de les eines executives que tenim democràticament a les mans per millorar la vida de la gent: la despesa pública, la inversió social, les polítiques d’habitatge, transport públic, educació o sanitat.

Acordar no hauria de penalitzar: hauria de ser un signe de maduresa democràtica i responsabilitat col·lectiva. En aquest sentit, sap greu que malauradament no tothom vagi per feina. Aquesta setmana, per exemple, es debaten al Parlament l’esmena a la totalitat d’ERC als pressupostos, que pot fer caure mesures pactades que actuen com a escut social aquest 2026 en matèria d’habitatges, transport públic, educació o sanitat.

Altres, en canvi, hem entès que l’única manera, en aquests temps, és insistir a dialogar i acordar coses útils que solucionin els problemes reals de la gent. Així, Comuns hem aconseguit un acord de pressupost que mostra que és possible treballar des de la responsabilitat.

També cal continuar treballant dins d’una coalició de govern de progrés i d’esquerres, un fenomen excepcional a Europa i al món, que combina responsabilitat i ambició social. És un petit tresor que hem de protegir amb tota la intel·ligència del màxim comú divisor, centrant-nos en allò que ens uneix i ens permet avançar junts.

La política útil també passa per aquí: utilitzar amb responsabilitat les eines institucionals que tenim per protegir les majories socials mentre construïm les majories del demà.

La política, com les matemàtiques, també té les seves lleis bàsiques. I sovint les més senzilles són les més útils quan el moment es torna difícil.

Davant del que ve, potser el que ens toca és recordar aquella lliçó d’escola: quedar-nos amb allò que realment compartim, simplificar el que ens divideix i multiplicar el que ens uneix.

Perquè, si volem tornar a construir majories capaces de defensar la democràcia i els drets, potser ha arribat l’hora d’operar —també en política— amb el nostre màxim comú divisor.

Iolanda Sánchez. Portaveu de Vilanova en Comú