I, el cap com un bombo...

La zona de seguretat ens dóna sempre la tranquil·litat de saber que en aquesta àrea, reduïda potser, estem més tranquils, estem a resguard de qualsevol perill que ens pugui rodejar. És com aquell joc de llarga tradició del tocar i parar o el mític plantats, en que  hi havia zones protegides en les que quedaves immunitzat de qualsevol atac dels companys de joc. Sempre però es generava un etern debat quan un era tocat (pillat) en els limitis de la zona segura.  Llargues i eternes discussions que poden enfilar-se fins a una certa violència verbal que a vegades consumien bona part del temps d‘esbarjo. En fi no hi ha com ser jove i tenir ganes de brega.

Però de zones de seguretat sempre n’hi ha hagut i algunes fins i tot eren reconegudes pel món (in)civilitzat. Només cal que ens traslladem a l'època medieval -en moltes coses sembla que no hàgim evolucionat tant-, l'església, els temples, les ermites, els convents van ser llocs convertits en zones de seguretat i de refugi. Hi podien trobar el consol espiritual amb una oferta diversa d’oracions, ofrenes, litúrgies i advocacions a molts sants i marededéus  -gamma àmplia certament- per encomanar-te però també refugi físic, entrant-hi quedaves protegit. Es contemplava i s’exercia el dret d’asil en recinte sagrat. Si aconseguies entrar en l’edifici consagrat tenies garantit, això deien, la teva vida i ningú per més bèstia que fos sembla que no s’atrevia ni gosava violar aquesta zona i aquest mandat so pena de que el Papa directament o a través dels seus acòlits intervingués i et condemnés directament a càstigs infernals inenarrables. Al foc etern.

Millor seguir el mandat. L’església doncs actuava com a zona segura, com a zona de protecció i per això moltes d’elles, sobretot els monestirs tenien aparença i estructura de fortalesa, per si havien de fer complir el dret d’asil per la força.

No és el cas segurament de la “zona de seguretat” que indica el senyal penjat en un arbre de dimensions notable.

Ens expliquen que un senyal de zona de seguretat en els espais rurals possiblement assenyali i delimiti un espai on hi podria haver un potencial perill, per exemple una cacera -ara amb això del senglar proliferen les batudes de caça- i per tant queda clar que en aquest llocs no es poden fer servir les escopetes per evitar riscos i incidents innecessaris. També poden senyalar moviments de terra que tinguin algun perill per persones o propietats.

Val ja tenim la zona de seguretat, però ens sorprèn l’afegit de la zona de tabalers.

Vol dir que la seguretat la proporcionen els tabalers?.

O és una zona de seguretat pels propis tabalers, que vulguin esmunyir-se d’algun ciutadà emprenyat que ha començat escoltant la rítmica percussió amb una certa alegria, però que al cap d’una estona ja ha vist que això es feia pesat i finalment ha evolucionat maleint aquella frase equívoca, enganyosa i populista  de que no és soroll és cultura i està disposat a perseguir els tabalers fins on calgui, i aquets s’han refugiat en la zona de seguretat?.

I ja sabem que són els tabalers, aquells o aquelles que toquen els tabals (parents del timbaler del Bruc, aquell que si s’hagués tocat els pebrots per comptes del timbal ara seríem afrancesats). Els tabals, un instrument que acompanya forces vegades a les gralles o a determinats balls. Una percussió intensa, que emborratxa al tabaler i que pot fer que acabis amb el cap com un  bombo per l’obsessiva repetició de soroll (cultura, perdó) del tabal.

I d’aquí ve la paraula tabalot que ens ve a assenyalar a algun individu esvalotat o amb poc senderi. Tabalot doncs ve a representar a aquell posseït pel ritme de tabals i mostra clars símptomes d’una certa desorientació...

Cal doncs una zona de seguretat pels tabalers però també a qui els pateix en general.

Coneixíem les zones tranquil·les en els esdeveniment com cercaviles, desfilades, etc. Ara estaria bé afegir-hi la zona de seguretat, en les que caldria que regnés un silenci sepulcral.

A veure si s’aconsegueix. Com va dir Neil Armstrong “Un petit pas per a l'home, però un gran pas per a la humanitat".