Tot llegint... Oriol Pi de Cabanyes

Haikus i altres poemes, el nou llibre de l’Oriol Pi de Cabanyes, reconegut sobretot per la narrativa i l’assaig compromès amb el país, irromp amb força en la poesia, amb un domini del llenguatge i del pensament, fruit d’una llarga maduresa intel·lectual. El desig és clar: que aquest llibre sigui només l’inici d’un llarg camí poètic.

La primera part s’estructura en 154 Haikus, tots ells titulats. Aquest fet, poc habitual en el gènere, actua com un quart vers conceptual. Formalment, l’autor segueix el cànon català (4-6-4). El Haiku és, aquí, poesia del temps. No només del pas de les estacions (kigo), sinó també dels moments del dia: alba, matí, migdia, capvespre i nit. Aquesta doble coordenada: estació i instant, temps natural i temps emocional, esdevé mesura de l’existència.

La llum és l’eix simbòlic central: alba, crepuscle, foscor, lluna, eclipsi, pleniluni. Els colors -blau, blaugrana, vermells, rosats, or, rovell, gris- construeixen una poètica visual d’una gran precisió. El paisatge és clarament mediterrani: vinyes, marges de pedra seca, ametllers, rierols, mar, foc domèstic, jardins monàstics, i el far, que guia i imposa. La natura no és només decorativa. Animals, plantes i fenòmens atmosfèrics funcionen com a marcadors temporals i vitals. Tot respira una serenor d’arrel japonesa, però filtrada per una sensibilitat profundament nostrada i amb un fil sedós d’homenatge a l’amor.

La mort hi és present, però sense estridència. Restes del cos entre vinyes, fantasmes, presències immaterials, formen part del cicle. “El camp reposa, res no mor.” Aquesta visió circular del temps connecta amb la saviesa oriental, però també amb el classicisme mediterrani. Hi apareixen referències constants a l’astronomia (Aldebaran, Júpiter, Venus), a l’alquímia (nigredo), al sànscrit (samsara), al mite i a la religió. El cel vesteix el temps; els astres ordenen l’any i la vida. I els animals (orenetes, estornells, guilles, ratpenats, granotes, falciots, gats) apareixen com indicadors d’estació, de ritme vital, de simbologia (el corb blanc), de continuïtat.

Un dels encerts del llibre és el diàleg intern entre haikus: paraules, imatges, símbols, van creant unitat, joc verbal, i cohesió temàtica. Una part de temps viscut, d’una elegància serena, i d’una intensitat continguda, com demana l’haiku.

A La segona part del llibre els haikus donen pas a diferents estrofes de mètrica variada. El to esdevé més existencial. És el territori de l’humà, massa humà.

Resten encara impressions del Japó, com un mirall interior. El sintoisme, la mirada endins, el record del Narita Express dialoguen amb el paisatge mediterrani: muntanyes, pedra, vent, foc, aigua viva. T. S. Eliot, Nieztsche, Maragall, apareixen com a referents necessaris.

La mort pren cos concret: persones estimades, cementiris, memòria compartida. “La mort també regna a l’Arcàdia.” Vida i mort, jo i tu, alfa i omega, formen una única realitat indissociable. La presència de la tradició jueva -Kaddish, Yizkor, Moisès- construeix un rerefons espiritual que interroga i afirma. En un temps d’ateisme, el poeta no predica: pensa i després exposa amb bellesa i saviesa.

El llibre incorpora amb força la història col·lectiva: la Bíblia, el fratricidi, la serp, el bé i el mal; però també els refugiats, la Guerra Civil, els camps de concentració, l’exili, Normandia. El passat no queda enrere: se’ns planta al davant, com un llençol estès.

La pregunta ètica és directa: quins déus serveixes? És a dir: quins interessos, quines fidelitats. Sense convertir-se en pamflet, el llibre salpebra crítica política, reflexió sobre l’estat, l’exili i les noves formes de dogma. I, de manera especialment colpidora, apareix una altra mort: la de la llengua. Salvar mots, usar lèxic en desús, o ben culte, és també una forma de resistència.

Els darrers poemes tanquen el cercle: Vita brevis, el temps que s’escola, el retrat trencat, la natura morta que paradoxalment representa la vida. Tot és fràgil, tot és finit. 

El llibre es clou amb una idea clara: potser l’únic que perdura no és l’eternitat, sinó viure en consonància -amb la terra, amb els altres, amb la llengua, amb el temps que ens és donat i també amb l’art, la bondat i la bellesa-. Un llibre d’alta exigència poètica i intel·lectual, que uneix contemplació i consciència, instant i història, llum i pregunta. Un llibre que confirma l’OPdC com una veu poètica major, i que convida a rellegir-lo lentament, com es viu el temps que importa.

Anna Ruiz Mestres. Professora de Literatura i Crítica Literària