Obrir el mar

És dimarts i escric això assegut a la part del davant d’un autocar. Com cada any, el grup de sisè de l’escola gaudeix d’un dia a PortAventura. Jo també n’he gaudit, però torno amb la sensació que em faig gran. Vaig perdent la por i vaig guanyant marejos. Haig d’aprendre a triar les atraccions. 

Luis Piedrahita també hauria d’aprendre a triar. Sobretot, els acudits. La meva germana ens va regalar, per l’aniversari de l’Anna, dues entrades. Va ser l’excusa perfecta per gaudir d’una estona sols. I, entre acudits absurds i un públic entregat, vam acabar connectant més nosaltres que amb l’espectacle. Té una part romàntica. No sé si la podeu sentir. 

L’endemà, uns amics de la llar ens havien convidat —previ pagament de l’entrada— a una activitat amb música i material. Era en una casa: un segon pis amb una escala minúscula i una habitació tan preparada que feia por. Al mig, un home de dos metres amb guitarra i un recopilatori d’objectes montessoriàniament acceptats. 

Jo mirava l’Anna i li preguntava: “Per què?”. Sort que ella reia amb la vena inflada. Algun dia, la Berta ens farà pagar per tot això i ho tindrem ben merescut. 

Després vam dinar amb la família del Pau Boada. Hi ha pocs llocs on puguem ser tan estimats i tan feliços. Comentàvem un vídeo viral d’un home al mar amb un pal, al més pur estil Moisès, intentant separar l’aigua amb uns quants seguidors al darrere. Comencen a caminar i, quan clava el pal, les onades el tiren enrere. 

I vaig pensar que tant se val el que intentis obrir si ho fas amb les persones adequades. 

Si algú a qui respecto em diu que vol obrir el mar, jo l’acompanyo. Encara que sigui només per veure la cara d’imbècil que posarà quan caigui a l’aigua.