Quan protestar es converteix en motiu de vigilància

Les revelacions conegudes aquests dies sobre les actuacions dels Mossos d'Esquadra durant les vagues docents del passat mes de març haurien d’encendre totes les alarmes democràtiques del país. El que fins ara semblaven sospites o denúncies sindicals ha estat parcialment confirmat pel mateix Departament d'Interior: identificacions de docents, denúncies, actes policials, diligències judicials i seguiment de mobilitzacions sindicals arreu de Catalunya, també a Vilafranca del Penedès i al Vendrell.

No parlem d’aldarulls violents ni d'episodis que posessin en risc la seguretat pública. El mateix informe reconeix que moltes actuacions es van produir per manifestacions no comunicades, talls de via o per identificar persones considerades organitzadores de les protestes. És a dir, l’activitat sindical i el dret a la protesta passen a ser objecte d’interès policial. Una línia vermella que una democràcia madura no hauria de traspassar mai.

Els sindicats educatius mereixen avui un suport clar i inequívoc. Es pot discrepar de les vagues, de les formes de protesta o de les reivindicacions plantejades. Forma part del debat públic i de la pluralitat política. El que no es pot acceptar és que treballadors de l'ensenyament siguin tractats com una amenaça d’ordre públic per exercir drets fonamentals reconeguts constitucionalment.

La societat catalana ha construït durant dècades un model basat en el diàleg social, la negociació col·lectiva i el respecte a la mobilització sindical. Per això resulta especialment inquietant descobrir que, mentre el Govern apel·lava al diàleg amb el sector educatiu, paral·lelament es produïen identificacions, recopilació de dades i presumptes infiltracions policials en assemblees docents. La contradicció és massa greu per ser ignorada.

El professorat ha estat, en els darrers anys, un dels col·lectius més castigats per les decisions improvisades, les reformes permanents i la manca de recursos estructurals. Les vagues del març no van sorgir del no-res: expressaven un malestar profund davant la precarització del sistema educatiu i la sensació creixent de manca de respecte institucional cap a la comunitat docent.

En lloc d’escoltar aquest malestar, el que ara descobrim és un desplegament policial opac del qual encara desconeixem l’abast real. I això és precisament el més preocupant: la falta de transparència. Si no existeixen criteris públics clars sobre aquestes actuacions, tal com denuncia USTEC, el risc d’arbitrarietat és evident.

Catalunya no pot normalitzar que assemblees sindicals siguin objecte de seguiment policial. No pot acostumar-se a veure mestres i professors identificats per participar en protestes laborals. I tampoc pot banalitzar possibles infiltracions en espais de participació sindical. Quan això passa, no només es posa en qüestió la llibertat sindical; es deteriora la confiança entre institucions i ciutadania.

Els sindicats del sector educatiu mereixen avui més que mai el suport de la societat. Perquè defensar els seus drets és també defensar la qualitat democràtica del país. I perquè una escola pública forta necessita docents lliures de pressions, intimidacions i vigilàncies impròpies d'un sistema democràtic avançat.

Participa a l'enquesta