Parcs fotovoltaics i preservació del paisatge vitivinícola

El Penedès es troba en una cruïlla decisiva. La necessitat d’accelerar la transició energètica cap a fonts renovables és avui indiscutible, tant per compromís climàtic com per responsabilitat col·lectiva. Tanmateix, aquesta urgència no pot esdevenir una coartada per transformar de manera irreversible un dels paisatges agraris més emblemàtics del país: el de les vinyes que defineixen la identitat, l’economia i la cultura del territori.

Els darrers mesos, tal com recollia Eix Diari, diverses entitats del sector vitivinícola han alçat la veu davant la proliferació de projectes de parcs fotovoltaics en sòl agrari. No es tracta d’un rebuig frontal a les energies renovables —ben al contrari— sinó d’una crida a la planificació i al sentit comú. El model actual, basat sovint en la disponibilitat de grans superfícies de terreny a preus competitius, amenaça d’afectar zones de gran valor agrícola i paisatgístic, amb un impacte directe sobre la vinya, que no és només un cultiu, sinó un ecosistema econòmic i cultural.

En paral·lel, els processos participatius impulsats per la Generalitat posen de manifest una preocupació creixent entre la ciutadania: com garantir l’equilibri entre la implantació d’energies netes i la preservació del territori. Les aportacions recollides apunten cap a una mateixa direcció: cal prioritzar la instal·lació de plaques solars en espais ja antropitzats —polígons industrials, cobertes d’edificis, infraestructures existents— abans d’ocupar sòl agrícola productiu.

La reflexió de fons és clara. El Penedès no pot assumir un model de transició energètica que comprometi el seu principal actiu. La vinya genera riquesa, ocupa territori de manera sostenible i projecta una imatge de qualitat vinculada al vi i al cava que seria difícilment substituïble. Subordinar aquest model a una implantació desordenada de parcs fotovoltaics podria tenir conseqüències irreversibles, no només des del punt de vista econòmic, sinó també paisatgístic i identitari.

És per això que es fa imprescindible una planificació territorial rigorosa, que identifiqui zones adequades per a les energies renovables sense entrar en conflicte amb espais agraris de valor estratègic. La transició energètica ha de ser també una transició justa amb el territori. No es pot construir un futur sostenible a costa de desfigurar allò que ens defineix.

El debat és obert, però el missatge que emergeix del territori és inequívoc: sí a les renovables, però no a qualsevol preu ni en qualsevol lloc. El repte, ara, és trobar l’equilibri. I fer-ho amb visió de país, amb respecte pel paisatge i amb la voluntat de preservar un llegat que va molt més enllà de l’economia: forma part de la nostra identitat col·lectiva.