Missatge mig ocult

Hi ha hagut contraatac.

Hi ha hagut contra programació.

Hi ha hagut voluntat manifesta de silenciar la declaració.

Han intentat esborrar l’expressió lliure de les idees.

Han volgut emblanquinar la negror de la denuncia.

Però la força del missatge segueix present encara que de manera difuminada. 

Però amb una certa atenció i paciència desvetllem el missatge de manera clara. I realment el missatge desprèn una voluntat entre ironia, desdeny i crítica.

Gracias Progres

Por (h)undirnos en

La miseria

Comunismo = ruina!!

Ja sabem que el terme progressista s’aplica generalment a les persones que simpatitzen amb l’esquerra política i amb el progrés de la societat, té posicions avançades en l’aspecte social, econòmic i del medi ambient.

Però no tothom ho considera així, només cal llegir la pintada que agafa el terme en la seva forma més pejorativa que també s’usa per fer mofa de determinades actituds per part del sector conservador, parodien a progressistes amb actituds impostades, que tenen posicions dogmàtiques en segons quins temes (medi ambient majoritàriament) i encara hi ha qui els demonitza perquè diuen que els progressistes s’atorguen una superioritat moral que no els correspon.

Per moltes persones de la nostra generació (la de la transició i mil mandangues més) tenim fixada la imatge d’una icona que es va fer molt popular, parlem de Quico el Progre, una criatura nascuda de la fèrtil imaginació del ninotaire José Luis Martín que va convertir en tira cómica molt popular que publicava el Periódico de Catalunya. El mateix autor en un treball publicat a La Vanguardia signat per Jordi Canyissà en fan una descripció interessant: "Quico, el progre era un personatge perplex per com el món estava canviant i el lector es va identificar amb la perplexitat del personatge perquè la compartia. D'això anava la tira: Quico el progre va passar de la retòrica revolucionària a la universitat tardo franquista a ser un petit burgès i a tenir problemes reals amb el feminisme, la gastronomia”. Anys més tard Quico tronava amb el “Quico el jubilata”.

La primera part de la frase pertany sens dubte als que consideren que el progrés amb les seves accions i conviccions i els canvis que han impulsat han portat i provocat desigualtats, precarietat o una pèrdua de qualitat de vida per a determinats sectors de la població. Sens dubte la denúncia porta a qüestionar si el progrés porta el benefici a tothom, si la riquesa es distribueix equilibradament i si els avanços del progrés es posen a l’abast del benestar col·lectiu.

Així doncs la primera part de la pintada no deixa de ser una visió subjectiva d’uns fets socials, però sens dubte també ens hauríem de portar a fer una reflexió profunda si el “progresismo” a més de prendre l’h d’”undirnos” ha sigut un bon sistema que hagi fet avançar a la societat a obtenir majors cotes de benestar. El dubte es manifesta a les parets.

La segona part de la declaració “comunismo=miseria” és part d’un debat històric i econòmic complex que els defensor de la frase es fonamenten en el final com la del caga elàstics que van fer la majoria dels països comunistes de l’est d’Europa. Els vells comunistes de tota la vida (espècie a extingir en breu) rebutgen ja el sistema de la Xina convertida en una mixtura estranya i que va a la seva i els darrers referents que queden, caiguda Albània, eren Cuba i Corea del Nord. Mal exemple, l’un, Cuba, perquè està en la ruïna certament (en tingueren la culpa els americans) i l’altra més aviat fa por per la bogeria del seu cap.

Però és que els projectes comunistes que hem vist no ha passat mai del primer estadi, la dictadura del proletariat, amb avenços socials com l’educació, l’habitatge o la sanitat però un desastre per les llibertats. La Nomenklatura designava les elits burocràtiques i l'aristocràcia privilegiada als països del bloc soviètic i clar això creava unes diferències que contradeia la mateixa idea primigènia del comunisme, la igualtat.

En fi que la pintada amb una declaració de principis, discutibles com tots, ha quedat difuminada per una emblanquinada que l’amaga sens voler tapar-la del tot.

El debat és viu doncs...