Biciclistes

L’altre dia vaig portar a arreglar la bicicleta d’un dels meus nets. És el que ens toca als avis: ajudar quan se’ns necessita. Doncs vaig anar a una d’aquelles poques botigues que han passat de pares a fills. Allà hi he comprat totes les meves bicicletes. Bé, totes totes no. Perquè en comprava una aquí i una altra allà. És el que fèiem als pobles: repartir i quedar bé amb tothom. Si en compraves una a l’Iturat, la següent la compraves al Pascual, si feies una mona de cal Cabutí, l’altra la feies de cal Blanch. 

Fa més de trenta anys que no compro cap bicicleta, però la meva la vaig comprar allà. Encara duu la pegatina de la botiga i el número de telèfon de set xifres que et posaven a la tija quan la compraves.  Encara corre fineta. És el que tenen les coses d’abans, que estaven ben fetes. Doncs feia cua esperant que obrissin quan va arribar una noia molt més jove que jo. Tampoc era jove jove. Devia tenir uns cinquanta anys, però al meu costat estava a la flor de la vida. Portava dues bicicletes de carreres. Potser eren dels seus fills. Juntes vam esperar que obrissin. Quan van apujar la persiana, el jove mecànic, que tampoc era tan jove, podria tenir ben bé l’edat del meu fill petit, només va tenir ulls per a ella. Ell va fer veure que no em veia i ella va aprofitar per colar-se’m. I jo, la veritat, pressa el que es diu pressa, tampoc en tenia, i com que no tinc ganes de barallar-me amb ningú, no em vaig queixar i vaig esperar-me amb resignació. 

El mecànic va agafar les bicis, va esbufegar, li va dir que tenia molta feina, ella va somriure, va posar cara de pena, i el mecànic va cedir i va trobar un forat per a fer-li aquell mateix divendres. Quan va arribar el meu torn, el mecànic, bastant més sec, em va dir que li portés a mitjans de la setmana vinent perquè tenia molta feina. M’ho va dir sense mirar-me. Amb el que m’havia costat arribar fins allà arrossegant aquella petita bicicleta… Impossible! Jo li vaig somriure, com havia fet aquella noia, i vaig posar cara de pena. Vaig explicar-li que el meu net la necessitava per anar a l’escola, que era urgent. En cinc minuts podia canviar-me la càmera… Però no va servir de res. Aquell noi era implacable. No em va trobar cap forat. 

Llavors vaig veure un cartell on deia que inflar les rodes costava un euro. I vaig recordar quan portava a arreglar la bicicleta al seu pare. Crec que era el seu pare, o el seu tiet, o potser no era ni família, és igual, no me’n recordo del tot. Però fa cinquanta o seixanta anys, en aquella botiga, que no estava pas allà, sinó que estava al costat d’un pou, hi anaves i t’inflaven de franc la pilota, les rodes i el que fes falta, fins i tot el flotador per anar a la platja. Eren uns altres temps! Ara t’agafen la bici com un favor i te l’arreglen quan volen. Les coses han canviat. I jo, també, perquè vaig agafar la bicicleta i vaig caminar cap a la plaça dels Quartels, el cementiri, vaig creuar el pont de la Griffi i vaig arribar al Decathlon. Una excursió. I allà, sense hora ni reserva, un noi alt com un Sant Pau em va arreglar la bicicleta al moment. Vint minuts. Com canvien les ciutats. Per arreglar una roda has de sortir-ne, i anar on abans feien ciment. 

Arribada de la Volta a Catalunya a Vilanova 1949. Arxiu Comarcal del Garraf

I em va venir al cap el discurs del petit comerç i les botigues que tanquen al centre de la ciutat. I vaig pensar que tenint en compte com et tracten alguns cops, encara em sorprèn veure’n tantes d’obertes. Espero que no se m’enfadin els botiguers. 

I parlant de biciclistes… diu que el dia 5 el Tour creuarà la comarca. Des de que la Paris-Dakar se celebra a Xile i no al Dakar, ningú s’estranya que el Tour de França pugui passar per Vilanova, però no sé si té gaire sentit. A mi m’agradava més abans: quan el Tour de França es feia a França, al Madrid hi jugaven els de Madrid i a Vilanova els de Vilanova. Quan els equips no portaven propaganda i els esportistes no eren un anunci. Costa de creure que els que organitzen aquest sarau demanin voluntaris, amb els diners que arriben a moure. A mi no m’enganxaran, no. Tot i això, m'agrada veure Vilanova fent un homenatge a la bicicleta. El que ja em costa més d'entendre és que la ciutat que celebra el pas del Tour sigui la mateixa ciutat plena de senyals que obliguen els ciclistes a baixar de la bicicleta i continuar a peu. Suposo que tot és qüestió de prioritats. I la bici a Vilanova, no ho és. No em feu gaire cas, que ja sabeu que de tant en tant em surt la vena rondinaire. El dia 5 sortiré a la carretera per aplaudir aquests valents i per recordar tots els grans ciclistes  vilanovins. Els famosos i els desconeguts, però sobretot els mecànics. Perquè ara que tothom té present el Marc Soler, el Joan Font, el Prieto, l’Iturat o l’Isaac Gálvez, ningú, ni tan sols els  polítics, ha recordat l’home que va portar el primer final d’una etapa ciclista a la ciutat, en Lluís Pascual. Jo em posaré a la cantonada on hi havia els Ciclos Pascual i ara venen pisos, i els veuré passar veloços. Sí, sí, ja ho sé, sempre amb les meves batalletes… sí, això no interessa a ningú, i segurament teniu raó, però és que no me’n puc estar. Aquell home feia anar les rodes més fines que ningú. I encara diuen que el seu pare ho feia millor. 

Peña Ciclista Villanovesa