La II República abolicionista

Des dels seus inicis al segle XVIII, el feminisme ha estat abolicionista. Mary Wollstonecraft ja considerava la prostitució una humiliació i no una elecció, i el feminisme radical l’ha definit com una institució pròpia del patriarcat i del domini sobre les dones.

Durant la II República, hi va haver un corrent abolicionista prou important, no només pel feminisme sinó dins dels corrents progressistes.

Durant una gran part de la nostra història ha predominat, respecte a la prostitució, el model reglamentarista, caracteritzat per considerar la prostitució com un “mal menor” necessari per a regular la sexualitat masculina. La prostitució es considerava una cosa inevitable que no calia prohibir sinó reglamentar amb tres objectius fonamentals: sadollar les necessitats biològiques dels homes per evitar abusos sexuals o violacions; lluitar contra les malalties venèries, i  mantenir l'ordre públic. No obstant això, el fet de  tolerar el seu exercici no significava un reconeixement moral de l'activitat, és més, el reglamentarisme anava acompanyat de la discriminació i l'estigma social de la dona prostituïda.

Com a antecedents històrics a l’estat espanyol, ens trobem amb diversos períodes reglamentaristes: l’ “Edat d'Or” que es va desenvolupar durant l'Edat mitjana; la coneguda com a “Edat de Plata” que abastava des de mitjan segle XIX fins a 1935, i de 1941 fins a 1956 en què el model torna a fer acte de presència fins instaurar-se, al 1956 un sistema prohibicionista, és a dir, que castigava les dones prostituïdes com a pecadores però no penalitzava ni els proxenetes ni els puters, tot i que la propaganda ho disfressava per adaptar el discurs al de les convencions de l’ ONU.

El reglamentarisme del s. XIX, va buscar justificació en les tesis higienistes de l'època, que tractaven de contenir l'extensió de les malalties de transmissió sexual amb una policia sanitària. D'aquesta manera, es va establir un registre de prostitutes i un cens de les cases d'alcavoteria; un control que va permetre fiscalitzar amb impostos l’explotació sexual de les dones com a mercaderia i que va reportar abundants beneficis a ajuntaments i a governs civils. Aquesta recaptació va generar una de les crítiques més punyents al sistema reglamentarista: la de l'Estat proxeneta.

Respecte a l'abolicionisme, com s’ha comentat, ja apareix en els textos del feminisme il·lustrat, com  Mary Wollstonecraft, tot i que es podria anar més enrere, o en Alexandra Kollontai, tot i que es digui que es va originar a Gran Bretanya en la segona meitat del segle XIX associat a la figura de Josephine Butler, en una campanya contra l'aprovació, per part del Parlament britànic, de les “Lleis de Malalties Contagioses”, per considerar-les sexistes.

A Espanya aquest corrent ja va tenir pioneres com Concepció Arenal i Emilia Pardo Bazán, i més tard va arrelar gràcies a destacades dones com Regina García, Victoriana Herrero, Matilde Huici, Victoria Kent, María Lejárraga, Ascensión de Madariaga, Carmen de Burgos, Margarita Nelken i, particularment, Clara Campoamor,que coneixia l'obra d’ Arenal i que durant el seu temps de diputada va treballar, entre d’altres temes, per l'abolicionisme de la prostitució.

El reglamentarisme va ser criticat al començament del segle XX, per amagar el tràfic de dones amb destinació als prostíbuls. Una realitat amb la que ens tornem a trobar avui.
L’abolicionisme, lligat al feminisme i a l’esquerra, significava generalitzar i estendre una mateixa moralitat per a homes i dones tant en la teoria com en la pràctica, una voluntat d’impulsar en totes les seves conseqüències la igualtat que les dones anaven aconseguint a les lleis i també a la societat, tot i que amb més limitacions.

Els/les republicans progressistes propugnaven, per tant, la necessitat de la desaparició de l'activitat prostitucional perquè aquesta implica la degradació de les dones, en posar el seu cos en venda. A més de les dones feministes, va ser important la Societat Espanyola de l'Abolicionisme creada al 1922 per César Juarros, amb la difusió d'aquestes idees entre els partits d'esquerra, els sindicats i d’altres, ajudant a que l’abolicionisme calés en la societat espanyola.

Els diaris de sessions del Parlament de la República del dia 12 de gener de 1932, i d’altres posteriors,reflecteixen el debat sobre l'abolició de la prostitució. Va intervenir-hi el diputat independent Manuel Rico Avelló, que va anomenar la prostitució com a ‘institució nauseabunda’, i va ser seguit de les intervencions de César Juarros i Clara Campoamor.

El maig de 1932, els i les abolicionistes de Madrid, liderats pel metge César Juarros, van dedicar una setmana a la propaganda de les seves idees, davant el que consideraven una excessiva lentitud per part del Ministeri de la Governació per a decretar l'abolició del reglamentarisme. D'aquesta manera, es van realitzar una sèrie d'actes en diferents seus polítiques en les quals van participar reconegudes figures com Clara Campoamor, Concha Peña, María Martínez Sierra, Hildegart Rodríguez o Carmen de Burgos, sent el tancament de la campanya a l’Ateneu de Madrid.

Malgrat tots els esforços, quest mateix any 1932, es frustrà un projecte de llei abolicionista. No obstant això, un decret d'abril de 1932 suspenia l'impost sobre l'activitat prostitucional i prohibia que aquest fos usat per a mantenir la lluita antivenèria o altres activitats. Les raons que s'argumentaven estaven basades en una de les reivindicacions més clàssiques del corrent abolicionista, és a dir, la denúncia de la impossibilitat que l'Estat obtingués ingressos de les cases de prostitució, encara que aquests estiguessin destinats a la lluita antivenèria. 

L’ any 1933, pel Decret de 25 de desembre, les competències de Sanitat i Beneficència passaven del Ministeri de la Governació al renovat Ministeri de Treball, Sanitat i Previsión, amb l'objectiu de lluitar en diversos fronts , entre els que hi havia les malalties venèries.

Aquesta serà l'avantsala de l'aprovació del Decret de 28 de juny de 1935, en el qual totes les forces polítiques van acordar l'abolició de la prostitució reglamentada que passava a estar reconeguda com un mode de vida no lícit (art. 1).

El problema va ser que el Parlament estava dominat per la dreta, concretament la CEDA, que concebia l'abolicionisme com una reforma del reglamentarisme i no com un nou sistema. El text legal semblava navegar entre l'abolicionisme i el reglamentarisme, ja que encara que defensava la igualtat entre home i dones, es negava a aplicar l'abolicionisme íntegrament i mantenia pilars fonamentals del sistema anterior com l'hospitalització forçosa en cas que el pacient es negués al tractament (art. 10).

Davant aquesta dualitat, com no podia ser d'una altra manera, les crítiques no es faran esperar i feministes, comunistes i socialistes manifestaran el seu desacord amb la norma. El contingut del Decret serà tremendament criticat pels sectors més progressistes en considerar que mantenia elements clars del reglamentarisme. En concret, es criticarà que el decret no estava basat en l'abolicionisme, sinó que era una mena de còctel entre dos sistemes contraposats. Les protestes seran tan contundents que el Govern es veurà obligat a emetre una nova ordre l'11 de juliol de 1935 que intentà temperar l'estipulat, establint-se uns requisits procedimentals que pretenien atorgar garanties a les revisions obligatòries de les persones considerades focus de transmissió. Per si de cas, en la mateixa norma es derogaven expressament les velles inscripcions de prostitutes i els seus reconeixements mèdics. S’introduien mesures característiques de l'abolicionisme: la declaració taxativa de posar fi a la reglamentació i el desig d'incorporar-se al moviment abolicionista; la igualtat de l'home i la dona en la lluita antivenèria; la prohibició de tot tipus de publicitat que de manera més o menys encoberta tendís a afavorir el comerç sexual (art. 13); l'assistència gratuïta per a les persones sense recursos (art. 5), entre d’altres.

Amb tot, l'experiència abolicionista més interessant de tot aquest període la van posar en marxa les anarcosindicalistes de l'organització Mujeres Libres, amb els seus “liberatorios de la prostitución”. Aquests liberatorios seran locals on s'allotjava, es donava tractament mèdic i psicològic i s'intentava capacitar professionalment les dones que volguessin abandonar la prostitució.

El primer número de la revista anarquista i feminista “Dones Lliures” en els inicis de la Guerra Civil recollia la declaració que la prostitució havia de ser la primera prioritat de l'associació: ‘No podem pensar en la producció, en el treball, en cap classe de justícia, mentre quedi en peus la major de les esclavituds: la que incapacita per a una vida digna (la prostitució).  Mujeres Libres va considerar la prostitució com un reflex de la relació entre l'explotació econòmica i política de les dones i la seva explotació sexual, atribuint la seva existència a les desigualtats socials, a les mancances materials, a la sexualitat tradicional i van establr-ne la relació amb el sistema patriarcal. Així, l'acció eficaç contra la prostitució era la llibertat econòmica i la fi de l'explotació de les dones pel sistema capitalista i, sense dir-ho amb aquestes paraules, pel sistema patriarcal. Mentre s'aconseguia aquest món ideal, l'agrupació de Dones Lliures va considerar que calia treballar en la capacitació de les dones prostituïdes per a ajudar-les a sortir de la seva situació. Lligada a aquesta idea és on s'entén la posada en marxa dels ‘liberatorios de la prostitución’. Per donar-los a conèixer es va fer una gran propaganda a les ciutats col·locant cartells a les portes dels bordells, al mateix temps que es va fer una crida a les organitzacions obreres, partits polítics i associacions de dones perquè col·laboressin en el projecte.

Des del feminisme, en general, i encara amb més incidència en el de Mujeres Libres, es va veure que és impossible la igualtat entre homes i dones amb institucions com la prostitució, que cosifiquen les dones i les converteixen en mercaderia que els homes poden comprar. El sector progressista de la II República va treballar per aconseguir una llei abolicionista, que finalment es va aprovar fa ara 91 anys, mentre que ara tenim un govern de l’estat que promet unes mesures abolicionistes (que no una llei integral) que mai arriben, mentre els socis de govern promouen l’explotació sexual amb el nom de treball sexual.

Isabel Pérez Molina
Historiadora i presidenta de l’Associació de Dones La Frontissa

Per saber-ne més:

https://www.rtve.es/play/audios/documentos-rne/prostitucion-abolicionismo-ii-republica-03-02-23/6798154/

Mercedes Rivas Arjona Segunda República Española y prostitución: un modelo a tener en cuenta en la actualidad, Social Review, Vol. 5 Núm. 1 (2016)

Isabel Escobedo Muguerza EL MOVIMIENTO ABOLICIONISTA DE LA PROSTITUCIÓN

DURANTE LA II REPÚBLICA. Veinte años de congresos de Historia Contemporánea (1997-2016), Carlos Forcadell y Carmen Frías (coords.)