Jurassic Park, l'oblit del pensament i el final de curs

No és sorprenent? En la societat
de la informació ningú pensa.
Esperàvem bandejar el paper però,
En realitat, bandegem el pensament.

Ian Malcolm
 

En aquest final de curs, entre posar notes, acabar informes, preparar els horaris del curs vinent, omplir paperassa, reunions i altres qüestions que tenen a veure amb burocràcia feixuga m'ha donat, entre altres coses, per llegir Jurassic Park. Jo, que des de ben petit he tingut una efervescència emocional important quan es tracta del tema dels dinosaures, encara continuo fascinant-me per aquest meravellós món prehistòric. La meva parella ho sap, entre altres motius, perquè tinc una quantitat ingent de figures de plàstic, maquetes i diorames en armaris de casa, per molt que no li acabi de fer el pes. Així que, per al meu aniversari, em va regalar els dos llibres amb els quals Steven Spielberg es basà per fer les dues primeres pel·lícules de l'exitosa i, per què no dir-ho, cada vegada pitjor, franquícia cinematogràfica.

De fet, el famós director americà no les va adaptar sol. Curiosament, en l'elaboració del guió va col·laborar estretament Michael Crichton, l'escriptor de les novel·les, i una de les ments més brillants de la literatura americana contemporània. Per qui no ho sàpiga (crec que és bastant impossible, sobretot les persones que tenen infants petits, als quals els acostumen a apassionar els dinosaures), la novel·la utilitza l'argument de la clonació d'éssers extingits per reflexionar sobre qüestions molt interessants des d'un punt de vista filosòfic i dialògic; l'obsessió pel control o la clarividència que el control és quelcom fictici, els límits de la creació o la creació sense límits, l'ètica en la recerca o l'ambició desmesurada, la llibertat per fer el que es vol o el fet de voler ser lliure sense aturar-se en les conseqüències són alguns arguments que ofereix el llibre perquè el lector pensi i reflexioni, amb el rerefons d'una aventura que sembla plaent, però que acaba esdevenint un autèntic malson.

Un d'aquests grans temes que el llibre ofereix al lector perquè pensi és, precisament, quin és el paper del pensament, la reflexió i, per definició, la filosofia, a la societat de la informació. A principis de la dècada dels noranta s'anomenava societat de la informació als grans avenços tecnològics com l’ordinador pels usuaris, el telèfon via satèl·lit o l’immens cap de la programació d’imatges generades per ordinador. Què en pensaria Crichton de la societat existent gairebé quatre dècades després, on la tecnologia hi és més present que mai a les nostres vides, gairebé com una part més del nostre cos, una mena d’apèndix cibernètic capaç de connectar-nos entre tots; per no parlar de la intel·ligència artificial, que cada vegada comprèn més esferes de la nostra vida habitual, desvirtuant la nostra realitat.

El fragment escollit per encapçalar el darrer article d’aquest curs escolar és pronunciat pel matemàtic Ian Malcolm, que és l’encarregat de posar veu al raonament i a la consciència, segurament del mateix Crichton, que ja preveia a les seves novel·les el perill que correm com a espècie si no pitgem el pedal del fre en certes qüestions. El doctor Malcolm representa al llibre aquest fre, aquesta opinió raonada del fet que, potser, estem corrent abans d’aprendre a caminar, i no ens hem aturat pas a entendre no si el que fem ho podem fer, sinó si el que fem ho hem de fer. Per això les seves paraules esdevenen reveladores. Com pot ser que en una societat on el coneixement està més a prop que mai, a tocar d’un sol dit, hi hagi cada vegada menys cultura, menys joventut amb ganes d’estudiar, menys adults amb ganes d’exercir el seu dret purament humà al pensament?. 

La resposta probablement sigui més fàcil del que ens pensem. De fet, és ben simple: ja ens està bé. L’aparell que ens permet saber què està passant a l’altra banda del món, que pot esdevenir una veritable porta a la cultura i al coneixement, és el mateix aparell que ens entreté, que ens ajuda a desconnectar de la nostra estressant existència, que ens bombardeja amb vídeos que no tenen cap més funció que fer-nos passar el temps, les hores, els dies, els anys… I si no hi ha pensament? Què queda? Doncs la pura acció sense raonament, l’impuls sense el qüestionament, la presa de decisions sense consciència. En definitiva, tornant a la cita d’en Malcolm, podem afirmar que la informació sense raonament pot arribar a ser pura propaganda, un dogmatisme que guia les nostres vides. 

L’escola pot alçar-se com un dic de contenció, com un refugi del pensament i de la cultura. M’agradaria pensar que és així. No obstant això, temo que, inevitablement, també hi hagi quallat la idea que, en la societat de la informació, ningú pensa. No perquè no es vulgui sinó perquè no cal. Ho veurem. Personalment, acabo el meu primer curs com a col·laborador d’aquest espai. Al llarg d’aquests vuit articles he intentat conjugar educació, filosofia i art, sempre des d’una perspectiva crítica i reflexiva. A títol personal diré que ha sigut un veritable plaer, i desitjo que el que aquí s’ha dit l’hagi ajudat a vostè, estimat lector, a obrir la seva mirada, com una finestra al pensament i la reflexió. Ens retrobarem al setembre, amb l’inici d’un nou curs escolar.

Bon estiu,
Stoner