Ets una nena, ets un nen. Pots fer el que vulguis (o no?)

Berta: mama, no vull portar més vestits a l’escola

Mare: i per què?

Berta: m’ agrada pujar als arbres i jugar com els nens i els vestits em pengen i em molesten.

Mare: No et preocupis, no hi ha coses de nenes ni de nens, ets una nena i pots jugar i vestir-te com vulguis.

Què li pot passar a l’escola a una nena, o a un nen, als que els agradin jocs, roba o pentinats que el seu entorn, i ara també les lleis, consideren que no és el que pertoca al seu sexe? Què li pot passar a la seva mare, que l’educa lliure d’estereotips de gènere? Què li pot passar a la Berta, o a qualsevol altre nena o nen?.

Existeix avui a Catalunya un Protocol d’acompanyament de l’alumnat transgènere als centres educatius. Aquest protocol especifica les obligacions de l’equip docent, com ara detectar alumnat “transgènere” en base a les seves conductes en relació a la “identitat de gènere”, aquesta identitat és definida com una vivència interna del sexe, que pot o no coincidir amb el “sexe assignat en néixer”, i que s’expressa mitjançant estereotips de conducta, que ara reben el nom d’“expressió de gènere”.

El Protocol té un glossari de definicions que parteix de vàries confusions conceptuals i un llenguatge que canvia contínuament els significat de les paraules. Confon sistemàticament sexe i gènere, utilitza un raonament inintel·ligible respecte a identitats i expressions de gènere, parla alternadament d’assignacions de sexe, gènere i identitats, com si el sexe fos un fet casual que pot ser interpretat en funció de qui l’assigna o la identitat fos una característica innata, però que també és assignada en néixer. En cap moment s’aclareix qui assigna unes coses o altres, ni com arriba als menors qualsevol tema relacionat amb el gènere.

Aquest Protocol obvia totalment el Conveni d’Istanbul, vigent a tot l’estat des de 2014 i a la UE des de 2023, on es troba al seu article 3.c l’única definició de gènere legal coneguda: una construcció social basada en allò que cada societat considera adequat per dones i homes. Al preàmbul del mateix Conveni s’afirma que el gènere és la base de la violència estructural envers les dones. 

En una construcció social sexista i violenta s’han de basar identitats i expressions que serveixen per etiquetar menors?.

Hi ha una greu confusió respecte al sexe, que d’acord amb la ciència no s’assigna, s’observa i ve determinat per gens, cromosomes i hormones. En aquest Protocol a més de referir-se al sexe com quelcom assignat al néixer, se’l considera per una part reduït a la reproducció, per una altra a la genitalitat, i es diu que en cap cas té res a veure amb l’orientació sexual. Es considera que existeixen més de dos sexes a l’espècie humana i que existeixen éssers humans que no són homes ni dones; contínuament es confon sexe amb gènere; el gènere sí que apareix com una construcció social, una assignació al néixer o base d’identitats i expressions, de les que, per una altra banda es diu que no tenen cap relació ni amb el gènere, ni unes amb les altres. Un batibull acientífic difícil d’entendre per persones adultes i molt més per menors.

La Berta, la nena de la història que encapçala aquest article, ara mateix ho tindria bastant fotut. Li agraden activitats, jocs i roba que la societat considera apropiats pels nens, te quatre anys en el moment en què passen els fets, està sent educada en llibertat, fora d’estereotips de gènere.

L’equip educatiu del seu centre escolar té, segons la llei vigent, l’obligació d’identificar-la com a trans. Què passarà ara?.

El primer que podria passar és que, si la seva família demana al centre que deixin créixer en pau la Berta, lliure de cap mena d’etiquetes i accions que se’n puguin derivar, siguin cridats els serveis de protecció de menors, abans coneguts com DGAIA, doncs es considera situació de risc o desemparament que no existeixi acord, entre la família i el centre, en aquest tema.

També podria passar que es comenci des del centre un “trànsit” social, on la Berta començarà a ser anomenada Berto. El canvi de nom és el de menys, la nena començarà a ser tractada a tots els efectes com a nen i tot l’entorn escolar, familiar i social li farà saber que és en realitat un nen i que sempre ho havia estat. En tallers de “coeducació” i començant des de l’escola infantil, es diu als menors que el sexe és un espectre, que n’hi ha més de dos, que hi ha nenes amb penis i nens amb vulva i que són, efectivament, les preferències respecte a jocs, colors, pentinats o vestits les que manifesten el veritable sexe de nenes i nens que pot ser diferent de “l’assignat al néixer”. Tots els rols i estereotips contra els que el feminisme porta segles lluitant, per ser totalment opressius.

Mentre nens i nenes no arriben a prop de la pubertat no es presenten altres problemes perquè, efectivament, no existeix res social que sigui específic de nens o nenes, com li deia a la Berta la seva mare.

Però què passa quan s’apropa la pubertat i la Berta, o un nen en circumstàncies similars, s’enfronten a la realitat material del seu cos, que és la realitat material de l’espècie humana? Si la pubertat és ja un moment difícil, es torna dramàtic quan durant anys se li ha dit a una nena que era un nen, o a un nen que era una nena.

Aquí és on entra en acció el protocol sanitari. Aquest protocol recomana bloquejar la pubertat dels menors etiquetats com a “trans” a l’estadi Tanner 2, entre els 8 i els 10 anys.

Els bloquejadors de pubertat estan indicats quan existeix una pubertat precoç i durant el menor temps possible, i quan es retiren la pubertat segueix el seu procés. En el cas de menors amb identificació de “trans” els bloquejadors s’utilitzen fora d’etiqueta, és a dir amb una finalitat que no consta en les recomanacions mèdiques. El protocol contempla  que el bloqueig de la pubertat vagi seguit d’hormonació creuada, és a dir una hormonació externa que correspondria a l’altre sexe; aquesta intervenció atura, com a mínim, el desenvolupament sexual i la maduració personal que comporta. L’hormonació creuada no té cap efecte sobre el desenvolupament sexual primari i sí desenvolupa, en canvi, algunes característiques externes secundàries semblants al sexe contrari. Els propis protocols parlen de la pèrdua de fertilitat ja que entre els 8 i 10 anys, quan s’ha aturat la pubertat des del seu inici, no és possible en general la preservació de gàmetes que el cos encara no ha començat a produir, ni teixit ovàric ni teixit testicular. Altres efectes secundaris sobre altres aspectes del desenvolupament, físic, mental i intel·lectual s’estan estudiant actualment en altres països.

Així tindríem la Berta, a la que agradava jugar al que s’entén com a «jocs de nens», convertida en una adolescent amb un físic infantil pel que fa al seu desenvolupament sexual primari, i amb unes característiques sexuals secundàries que imitarien les dels nois adolescents, esterilitzada i depenent tota la vida de l’hormonació creuada. Les conseqüències per a la seva salut a mig i llarg termini són incertes. Doneu-li la volta i penseu el que li passaria a un nen en circumstàncies similars.

Als països on l’Estat ha fet estudis sobre aquests tractaments a mig i llarg termini, Regne Unit, Finlàndia, Suècia, Portugal, Nova Zelanda... han arribat a conclusions que els han portat a prohibir qualsevol tractament químic o quirúrgic, abans dels 18 anys (i aquí tenim un altre camp, el quirúrgic, en el que no entrarem), i fer un apropament holístic i psicoterapèutic quan hi ha realment un malestar dels menors amb el seu cos.

La Berta no tenia cap malestar amb el cos, encara que hauria pogut arribar a tenir-lo, el que passava era que estava en desacord amb les normes que la societat esperava que seguís segons el seu sexe. Va tenir la sort de viure la seva infància i adolescència quan ningú no li va dir mai que fos un nen, va tenir el suport de la seva família per ser una nena i una noia que va poder créixer i comportar-se lliurement, ha arribat a ser una dona adulta, tan dissident de gènere com quan tenia 4 anys, mai mes s’ha posat un vestit i així segueix  I si qualsevol dia volgués posar-se’l és ben lliure de fer-ho!.

Davant la manca de qualsevol estudi científic que garanteixi cap benefici derivat d’aquests “tractaments” i si, en canvi, molts efectes adversos, entre els qual la esterilitat i pèrdua de salut i drets sexuals i reproductius, i moltes incerteses a mig i llarg termini; la decisió correcta és no aplicar procediments irreversibles a nenes i nens des dels 9 o 10 anys ni abans dels 18, ni confondre la població amb conceptes sense cap base científica, ni silenciar, per tots els mètodes, qualsevol debat. I eliminar la idea que el sexe determini comportaments socials o aquests comportaments determinin el sexe de les persones.

Aquest article està dedicat a les nenes i nens que són com era la Berta, a les seves mares, les seves famílies i el seu entorn.

M. Xosé G. Fontela
Associació de Dones La Frontissa