50 anys que canvien el clima de la Terra

En el meu article anterior feia només un apunt del què diu la ciència sobre la nostra actualitat climàtica i la seva probable evolució. Les mostres de violència atmosfèrica d’aquest estiu no fan més que confirmar la predicció de la pèrdua de tota la massa forestal de la Península Ibèrica en poc més de 10 anys. I tanmateix els beneficis bancaris són espectaculars i les borses es troben en màxims històrics, com si tot allò que fa millorar la salut de l'economia fes empitjorar la del planeta. Aquesta aparent paradoxa entre la nostra economia i la vida de tots plegats és de fet la realitat que estem vivint i que no volem veure. La bondat del creixement i el progrés, que no deixa de ser una idea religiosa laïcitzada per la il·lustració, sembla que la tenim inserida en el genoma.

Si volem entendre de quina manera ens hem venut la vida, mai millor dit, en només 50 anys, haurem de mirar enrere i preguntar-nos com ha pogut imposar-se arreu de món amb tanta facilitat un model econòmic global sense regulacions que posa els beneficis d’uns quants per davant de la vida de gairebé tots els ciutadans. Un model venerat a dreta i esquerra, sustentat en el conte de fades d’un creixement infinit en un planeta de recursos limitats. Un model que vol vendre la idea fascinant d’un lliure mercat global que s’autoregula tot sol al servei del benestar i la felicitat, quan tots sabem sense dir-ho (com tants silencis necessaris) que es tracta de la dictadura anònima d’un conjunt d’oligopolis que compren governs i voluntats, dicten lleis i normatives i imposen modes i consums. Com deia Susan George en un llibre venerat a la meva joventut: “el capitalisme és una promesa de benestar per molts mentre es respecti la capacitat d’acumulació de molt pocs”

El PIB és l’índex sacralitzat que mesura la salut d’aquesta economia lliberal i que no té en compte la nostra ni la de la resta del planeta. Tots els incendis d’aquest estiu fan pujar el PIB perquè els boscos no figuren enlloc com un actiu econòmic i, en canvi, la feina de restaurar-los sí. Cap dels valors que ens permeten seguir vius figuren en aquest índex assenyalat constantment per la política: ni l’oxigen, ni l’aigua dolça, ni els boscos, ni els sols, ni els aqüífers ni els ecosistemes. En canvi, el PIB puja amb la droga, la prostitució, la criminalitat, els desastres naturals, la desforestació, la pèrdua de minerals etc. Tot allò que ens perjudica i ens emmalalteix figura com actius a la nostra economia. Potser hauríem de sotmetre els economistes de l’escola de Chicago a cinc minuts sense respirar, un parell d’hores prenent el sol a 45ºC o una setmana sense beure aigua perquè maduressin les idees. O potser les madurarien més de pressa si el seu sou baixés amb la temperatura.

La darrera gran acceleració de l’activitat econòmica que ha generat el descontrol climàtic va començar als anys 70. Friedrich Hayeck i Milton Friedman, ambdós Premis Nobel d’economia, dissenyen la nova economia lliberal que ha d’imposar-se arreu, i als anys 80, Margaret Tatcher i Ronald Reagan l’incorporen a la seva acció política. Es tracta de privatitzar tot el públic, desregular el sector privat i treure la pressió fiscal sobre els grans capitals. La guerra del Vietnam acaba amb el patró or i els diners perden el contacte amb qualsevol realitat física. Finalment, l’enfonsament de la Unió Soviètica el 1989 converteix en hegemònic aquest capitalisme ultraliberal, justament en el moment que comencen els avisos sobre l’escalfament global i la seva gravetat (Al Gore, Cimera de Rio, Protocol de Kiotto), avisos de la ciència que generen una reacció furibunda de petrolieres, agroalimentàries i tecnològiques. Centenars d’institucions, lleis i tribunals al servei de l’extracció, la desregulació i el negacionisme. En els darrers 30 anys es perd. La darrera gran oportunitat de controlar les emissions i fer reversible el canvi climàtic. La darrera etapa és la dels ordinadors quàntics i la Intel·ligència Artificial. Canviar els processos democràtics per automatismes algorítmics. Qualsevol control social ha de ser eliminat.

L’economia es regulava abans d’una manera directa. A més consum i demanda menys productes i mes encariment que frenava el consum. Avui les coses van d’una altra manera. A més consum i demanda cal augmentar la producció, injectant diners i tecnologia per fer baixar els preus (low cost) i pujar el consum encara més amb publicitat. Els diners han perdut el seu paper regulador i es poden crear del no res (com a deute o crèdit) girant una maneta, però el detall pervers és que cal retornar-los amb interessos i això només és possible si hi ha creixement econòmic. Aquesta és la sentencia al creixement infinit a què ens condemna el lliure mercat, que amb la boca petita dispara els beneficis del sistema financer, genera un deute global impossible de pagar, provoca milers de milions de tones de residus no reciclables i ens aboca a la irreversibilitat climàtica amb les seves emissions.

Però no podem oblidar que el motor d’aquesta màquina infernal de creixement és el nostre consum. Encara que no ens agradi, nosaltres som l’objectiu de governs, empreses i institucions, les ànimes i les víctimes alhora d’aquest sistema econòmic que declara cercar la nostra felicitat. Tota aquesta catedral de pedra, regida per un petit grup de cardenals i aixecada sobre els fonaments del nostre consum, tremola només de pensar que podem abandonar el nostre individualisme i posar-nos a col·laborar, que podem convertir Internet i les seves aplicacions monopolístiques en una xarxa al servei d’un canvi radical del model econòmic, de posar la supervivència de la vida a la Terra per davant dels seus beneficis. Ni la llibertat individual, que està condicionada per la genètica, ni la felicitat, que està sotmesa a la supervivència, existeixen com nosaltres les volem veure. El que si existeixen són les lleis físiques i biològiques, que no podem canviar, i també el nostre patiment, que creix exponencialment amb la destrucció i la violència global.

Estem davant del major problema però també de la major oportunitat de canviar-ho tot. Friedrich Hayeck va plantejar només dos paradigmes: economia de planificació central (URSS) o economia lliberal sense cap regulació. Però va oblidar que la societat treballant en col·laboració potser una alternativa millor. ¿Perquè no fer evolucionar el pensament per canviar el model?, ¿perquè quedar-nos amb el nostre cervell ancestral de rèptil farcit de pors, desitjos i prejudicis i no potenciar el neocòrtex cerebral, aquesta fina làmina exterior on es troben els raonaments, l'empatia i la compassió? En parlarem.