Quan vam deixar de conversar

Fa uns dies vaig entrar en una cafeteria a mitja tarda. No hi buscava res en especial; simplement volia prendre un cafè abans de continuar la jornada. Mentre esperava que me'l servissin, vaig començar a observar, gairebé sense voler, les persones que tenia al voltant. Hi havia una parella jove compartint taula, una família amb dos adolescents, tres companys de feina i una senyora gran asseguda prop de la finestra.

La cafeteria era plena. I, tanmateix, hi havia un silenci estrany.

No era el silenci tranquil que acompanya una lectura o aquell que de vegades comparteixen dues persones que no necessiten parlar perquè la seva companyia ja és suficient. Era un altre tipus de silenci, un silenci interromput només pel so de les notificacions, pel moviment dels dits lliscant sobre les pantalles i per alguna frase breu que semblava més una resposta que no pas l'inici d'una conversa.

Vaig pensar que, probablement, tots nosaltres encara conversem molt. Potser fins i tot més que mai. Cada dia enviem desenes de missatges, comentem fotografies, compartim vídeos, escoltem i responem missatges de veu i participem en converses que travessen ciutats, països i continents en qüestió de segons. Mai no havia estat tan fàcil comunicar-nos. I, malgrat això, de vegades tinc la sensació que conversar és una altra cosa.

Conversar és deixar que una idea en porti una altra sense mirar constantment el rellotge. És escoltar una història sencera sense interrompre-la perquè el telèfon acaba de vibrar. És permetre que apareguin silencis que no fan nosa, perquè formen part del mateix diàleg. És descobrir una opinió inesperada o canviar de parer gràcies a una mirada, un gest o una pausa que cap pantalla no és capaç de reproduir.

Potser no hem deixat de parlar però el que hem anat perdent, gairebé sense adonar-nos-en, és el temps que dedicàvem a escoltar.

Fa anys, les converses tenien un ritme diferent. No perquè la gent fos millor, ni perquè qualsevol temps passat hagués estat més amable, sinó perquè les interrupcions eren molt menys nombroses. Quan algú explicava una anècdota durant un dinar familiar, ningú no desapareixia de sobte per respondre un missatge.

Quan dos amics quedaven per caminar, el trajecte acostumava a ser també una excusa per posar-se al dia de la vida. Les sobretaules s'allargaven sense cap motiu concret i, sovint, les millors converses començaven quan semblava que ja no quedava res per dir.

Avui vivim envoltats d'una immediatesa que també ha entrat en la manera com ens relacionem. Ens acostumem a respostes ràpides, a missatges breus i a converses fragmentades que reprenem hores més tard, com si la vida pogués anar sempre fent petites pauses. Potser per això, quan coincidim físicament amb altres persones, continuem portant a la butxaca totes les converses que encara no hem acabat amb la resta del món.

No crec que la tecnologia sigui la responsable de tot plegat. Seria massa fàcil assenyalar-la com la culpable. Gràcies a ella mantenim el contacte amb familiars que viuen lluny, recuperem amistats que el temps havia dispersat i compartim moments que abans haurien estat impossibles. El problema no és tenir més eines per comunicar-nos. Potser la qüestió és si encara som capaços de reservar prou espai per a aquelles converses que no tenen cap altra finalitat que la de compartir una estona.

De vegades penso que les converses són una mena de refugi discret. És allà on descobrim matisos que no caben en un missatge de dues línies, on aprenem a entendre opinions diferents de les nostres i on, sense adonar-nos-en, també anem construint els records que més tard explicarem als altres. Potser per això moltes de les persones que recordem amb més afecte no són només aquelles que ens van dir coses importants, sinó aquelles amb qui podíem passar hores parlant de qualsevol cosa.

Aquell dia vaig acabar el cafè i vaig sortir al carrer amb la mateixa sensació amb què hi havia entrat, però amb una pregunta que encara avui em ronda pel cap. Potser no hem deixat de conversar. Potser simplement hem canviat la manera de fer-ho. Però em pregunto si, enmig de tanta rapidesa, encara sabem regalar-nos aquell temps tranquil que necessita una bona conversa per començar sense presses i acabar sense mirar l'hora.

No tinc cap resposta definitiva. Només la intuïció que, de vegades, una conversa sincera continua essent un dels pocs llocs on encara podem trobar una mica de calma enmig del soroll.