La capa i el miracle

Al voltant de l’any 310, abans que la humanitat fes nosa al planeta, naixia en un poblet d’Hongria un nen a qui el seu pare, oficial de l’exercit romà, li posa de nom Martinus en honor a Mart deu de la guerra. De jove en Martinus entrà a l’exercit; un dia d’hivern, a les portes d’Amiens veié un pobre tremolant de fred; sense pensar-ho dues vegades trencà la capa en dos amb l’espasa, donant-li un tros; l’altre el guardà per que era de l’exercit; el cel s’obrí, es va formar un arc iris entrant el sol fonent la neu ajudant al vagabund a deixar de tenir fred.

Aquella nit, en somnis, se li aparegué Crist que digué als àngels “aquí hi ha Martí, el soldat romà que no està batejat; ell m’ha vestit”. Al desvetllar-se veié la capa sencera. D’allà arrenca l’estiuet de Sant Martí, l’arc de Sant Martí i la dita que a cada porc li arriba el seu Sant Martí doncs s’aprofita els dies de bonança de l’estiuet per fer la matança.

Sant Martí fou elegit bisbe de Tours. La capa va ser una relíquia molt preuada.

En anys posteriors es portava als combats per ajudar a la victòria; els que la custodiaven eren dits “capellanus”. La llegenda s’introduí a Catalunya amb les conquestes dels francs; moltes localitats tenen a Sant Martí com a patró, te una capella lateral, compartida, a la Catedral de Barcelona; també és patró de França.

Uns cent anys després, a l’actual Macedònia del Nord naixia Justinià que seria emperador de l’imperi romà d’orient (o bizantí); intentà reconstruir tot l’antic imperi romà d’abans de la seva partició entre occident i orient l’any 395; envià tropes per Hispania, el nord d’Àfrica i Itàlia on manà construir una meravellosa església d’estil bizantí de nom San Vitale a la ciutat de Ravenna.

Al voltant de l’any 800 Carlemany va edificar un palau a Aquisgrà (Aachen en alemany i Aix la Chapelle en francès); dins del palau hi construí la Capella Palatina on, entre altres relíquies hi traslladà la capa de Sant Martí. Per la construcció s’inspirà en Sant Vitale seduït per l’idea de Justinià de reconstruir l’imperi.

El dia 1 de setembre de 2025 vam volar a Brussel·les per anar a Aquisgrà; el dia 2, amb tren vam arribar a la ciutat alemanya enganxada a la frontera belga.

Del palau de Carlemany no en queda res però la capella - catedral està en perfecte estat; potser és el monument que més m’ha sorprès de tots els que he vist; tot i que l’expectativa era molt alta es va veure superada per la realitat; per l’harmonia i bellesa de les proporcions, per les formes i pels mosaics que els romans d’occident feien al terra i els bizantins traslladaren a les parets; a la capella hi ha el tron de pedra que va manar construir Carlemany.

Com moltes altres vegades vaig deixar que m’envaís el misteri al visitar les pedres que molts anys abans altres van decidir ajuntar formant una meravella. Tenia Carlemany al cap; havia llegit coses sobre ell, especialment la seva biografia feta per un coetani, Eginhardo, i amb molt interès la introducció d’Alejandra de Riquer.

Era un emperador llest que per herència i guanyat per guerra tenia una enorme extensió de territori, aproximadament des de l’Elba fins l’Ebre.

L’imperi va tenir entre 10 i 12 milions d’habitants. No existia el comerç. La gent treballava el camp, la terra, era pobre; del que collia una part era per l’emperador i els senyors feudals, un altre per l’església i el que quedava era per subsistir, que era l’objectiu; probablement no es treballava més del que calia per arribar a tenir la part necessària de subsistència.

Carlemany cregué beneficiós unificar lleis, moneda, política i religió; l’única institució que podia arribar a tot arreu era l’església; el seu projecte va ser estandarditzar i ensenyar el llatí clàssic a tots els clergues; ells haurien de fer arribar el missatge als recons propers i allunyats de l’imperi; a més creà un cos d’agents imperials plenipotenciaris per les inspeccions de províncies allunyades; però Carlemany morí amb seixanta-cinc anys; poques coses van acabar com ell volia; potser va plantar la llavor d’Europa.

Sobre el llegat de Carlemany s’han construït esglaons d’idees i fets: Carles V, la Il·lustració, Napoleó, l’esperit dels signants del tractat de Roma, la Unió Europea i la immigració; tampoc hem d’oblidar  la Inquisició, i les matances de bruixes, les expulsions dels jueus, el colonialisme, les dues guerres mundials, la contribució al canvi climàtic i a la marginació de les dones. I moltes coses més. Complementem la visió lineal de la història  amb la gran complexitat que l’envolta.

Sembla que Europa s’ha caracteritzat pel que deixa dins (els afins) i el que deixa a fora (els diferents); els canvis demogràfics fan que la línia de divisió tendeixi a esborrar-se.

Us recomano visitar Ravenna i Aquisgrà i us convido a la reflexió:

Europa, com has de ser? Europa, on et portem?

Manel Peraire Navarro