Més enllà del conveni únic: la vaga que ens hauria d'unir a tots

Si la lluita es presenta com a reivindicació d'un sol col·lectiu, s'individualitza i s'afebleix, perquè una sanitat pública no la sostenen només els metges: la mantenen dempeus infermeres, Tècnics, Auxiliars, zeladors, administratius i tot el personal que hi treballa, des de quiròfan fins a la cuina i la neteja. La unitat no ha de ser un eslògan buit sinó una pràctica: unitat, una gran unitat, si volem èxit, un gran èxit. La victòria d'aquesta vaga passa per sumar tots aquests cors, no per separar-los.

Demanar un conveni únic és reclamar dignitat laboral, però també intervenir en una sanitat cada vegada més precària, on la manca de professionals i de recursos acaba recaient sobre qui espera una operació, una prova o una visita que cada cop arriba més tard. La reivindicació no pot quedar-se en un sou més just per una jornada més justa o un conveni elitista ,cal qüestionar el propi sistema que converteix la salut en mercaderia i l'atenció als malalts en cost. El dret de vaga no és cap privilegi, és l'última eina que queda quan la negociació falla una vegada i una altra, i per això el defensarem sempre que el defensin aquells que sostenen la sanitat de debò, tots junts.

I un apunt que no podem eludir: mentre discutim sobre qui mereix ser atès i qui no, creixen veus que construeixen el seu discurs sobre l'exclusió per origen, llengua o raça: Aquest país no necessita saber qui sobra, sinó construir una societat pluricultural on allò que ens uneixi sigui la classe i la vida compartida, no el cognom ni el color de la pell. No es pot viure en la societat i pretendre estar-ne exempt: tots som part de la mateixa xarxa.

Una sanitat i un país de connexions, no d'exclusions. Aquesta és la lluita que val la pena.

Sergi Farreras
Treballador de la sanitat