La dificultat de provar la falsedat d’una denúncia, 2a part

Una condemna per una denúncia falsa no és només un error judicial; és d’unes conseqüències irreparables. L'estigma social és permanent, la pèrdua de llibertat és física, i les conseqüències són sovint irreversibles.

A banda que cada denúncia falsa que triomfa és una bufetada a les víctimes reals, ja que alimenta el negacionisme i debilita la credibilitat de les causes justes.

Justícia no és creure sistemàticament una de les parts, sinó tenir l’habilitat de cercar la veritat, encara que aquesta resulti incòmoda o políticament incorrecta, qui no sap o no vol fer aquesta feina, senzillament que plegui.

No tothom qui posa una denúncia falsa ho fa pel mateix motiu.

Els experts solen identificar tres tipologies principals, el perfil instrumental, és el més fred i calculador. La denúncia és una eina per aconseguir un objectiu concret, un benefici econòmic, netejar la pròpia culpabilitat, i/o senzillament l’animadversió personal.

No hi ha una patologia, sinó una absència d'empatia, un pragmatisme despietat que es caracteritza per anteposar els resultats pràctics i els efectes reals per sobre de qualsevol consideració moral, ètica o emocional.

El perfil venjatiu o narcisista, una persona que se sent ferida, per no haver fet el que calia i, sobretot, en haver estat qüestionada massa vegades...

La denúncia serveix per castigar l'altre i destruir-lo socialment. Tenen una gran capacitat de convicció perquè aquestes persones arriben a creure el seu propi relat per justificar el seu odi.

El perfil de l’alienació o influència externa, a voltes la persona no actua sola. Hi ha casos on familiars, els avis, nous companys, fins i tot certs professionals amb poc rigor que alimenten pors infundades fins que la persona acaba convençuda que s’ha viscut una agressió que mai va passar.

Com es pot defensar un innocent?

Davant d'un relat ben construït, la defensa ha de ser extremadament tècnica i anar més enllà de la simple negació, parlem doncs de l’anàlisi de la "Incredibilitat Subjectiva":

Es tracta de buscar mòbils espuris, ressentiment, ganes de venjança, afany de protagonisme, problemes econòmics, senzillament les ganes de ser i de sentir-se reconegut, etc.

Si es demostra que el denunciant guanya molt amb la condemna de l'altre, la credibilitat del seu testimoni trontolla. Les proves de "Coordinació de Dades": Buscar contradiccions espaciotemporals. Registres de torres de telefonia mòbil, tiquets de compra, cartes, missatges de WhatsApp i càmeres de seguretat que demostrin que l'acusat no era on el denunciant diu que era.

La prova pericial de part, comptar amb un psicòleg forense privat que analitzi el relat de la denúncia. Aquests professionals busquen indicadors de "memòria fabricada" o falta de "persistència en la incriminació", és a dir, quan la versió canvia cada vegada que s'explica.

L’exploració dels menors, si es pot, és una prova pericial ben feta i pot detectar si el nen/noi ha estat "alliçonat" o si el seu llenguatge no és propi d'un nen/adolescent de la seva edat, l’ús de paraules d'adults per descriure els fets.

En el meu cas no vam ser a temps, la pregunta està servida, si ningú va poder corroborar la declaració incriminatòria inicial, a qui beneficiava més aquest fet?

A la denunciant o al denunciat, si la declaració inicial l’incriminava, el més lògic era la possibilitat que s’obria amb la intervenció pericial del forense?

És un camí molt difícil, tenint en consideració que la càrrega emocional sovint pesa més que la lògica, sobretot en les primeres fases del procés.

Per desmuntar una mentida en un judici, els advocats i pèrits se centren a trobar esquerdes en la coherència i la lògica del relat.

Els mètodes i les preguntes més efectius són, cercar la “Contradicció Detallada”, el mentider sol preparar el nucli de la mentida, però flaqueja en els detalls accessoris.

La tècnica és, demanar al denunciant que repeteixi la història en ordre invers o que doni detalls sobre aspectes ambientals, per exemple què feia, quina roba portava, quin temps feia, etc.

La pregunta clau: "Si vostè diu que aquell dia estava terroritzada i va fugir, com explica que deu minuts després enviés un missatge de WhatsApp a l'acusat preguntant què hi havia per sopar?"

L'exhibició de missatges contradictoris és la prova número u per desmuntar denúncies falses.

L'anàlisi de la "Persistència en la Incriminació". Una víctima real sol mantenir un relat estable. Una mentidera, com és el cas, a mesura que veu que se li demanen proves, tendeix a "enriquir" o "modificar" la versió per tapar forats.

L’estratègia serà, doncs, comparar el que va dir a la policia, el que va dir al jutge d'instrucció i el que diu al judici oral.

El contrast, a la seva primera declaració va dir que el va empènyer al passadís; avui diu que va ser a la cuina i que hi havia un ganivet.

Per què apareix el ganivet sis mesos després?"

La prova de la "Impossibilitat Física". S'empren proves tecnològiques o geogràfiques que fan que el relat sigui materialment impossible.

L’evidència, Google Maps, el GPS del cotxe o el registre de les torres de telefonia (BTS).

L’impacte,  "vostè afirma que l'abús va succeir a les 20:00 h a casa seva, però el registre del repetidor de telefonia situa el mòbil de l'acusat a 50 kilòmetres de distància en aquella mateixa hora. Com és possible?"

El delicte de denúncia falsa requereix per a la seva comissió que el subjecte actiu formuli una denúncia per un delicte contra una persona determinada (subjecte passiu), sabent que aquesta persona no ha comès el delicte, o que el delicte mai no va existir.

L’article 456 del Codi Penal el defineix com «amb coneixement de la seva falsedat o temerari menyspreu cap a la veritat, imputar a alguna persona fets que, si fossin certs, constituirien infracció penal, si aquesta imputació es fes davant funcionari judicial o administratiu que tingui el deure de procedir a esbrinar-la». El mateix article afegeix que el perjudicat per la denúncia falsa «no podrà procedir contra el denunciant o acusador sinó després de sentència ferma o interlocutòria també ferma, de sobreseïment o arxiu del jutge o tribunal que hagi conegut de la infracció imputada».

En canvi, si en una denúncia no es dirigeix ​​l’acció penal contra cap persona concreta, ens trobaríem davant el tipus penal de la simulació de delicte. Per exemple, si denuncio que algú m’ha agredit quan no hi ha hagut cap agressió.

L’article 457 del Codi Penal descriu aquest delicte com «davant algun dels funcionaris assenyalats a l’article anterior, simular ser responsable o víctima d’una infracció penal o denunciar-ne una inexistent, provocant actuacions processals».

Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)